28/1/09

El circ en el que ens toca viure



La veritat es que cada dia em costa més decidir el tema sobre el que he d'escriure, bàsicament perque els fets que cada dia passen i els polítics que ens governen ens estan donant cada dia mostres per donar-nos de baixa com a ciutadans o com a mínim com a contribuents que paguem el sou a autèntics gestors del tot incompetents. Anem per parts:

1. Un cop d'aire fa caure un poliesportiu i no hi ha responsabilitat de ningú. es demostra que en aquest país ni tant sols amb morts pel mig cap polític dimiteix.

Resulta que el poliesportiu es va fer sense que hi hagués una revisió de cap arquitecte com obliga la llei.

El President Montilla ens diu que la culpa és dels meteoròlegs que no van fer una previsió del tot acurada. Realment increïble. A més diu que es va dir als ajuntaments que no es realitzessin activitas a l'aire lliure, desgraciadament el correu es va enviar a les 16h del dissabte, 5 hores després del tràgic accident.
El Conseller Saura, absolutament desbordat pel càrrec és incapaç de reconèixer els errors i reconèixer que el telèfon d'emergències no va respondre com caldria.
2. Continuant amb el Conseller Saura que és un pou de ximpleries. Resulta que ara es dedica a anar a manifestacions en comptes de controlar-les, com exigeix el seu càrrec. Justifica la reducció de velocitat per evitar mort per asma. Provoca conflictes diplomàtics sense cap necessitat i que ha de suavitzar el propi President amb l'ambaixador d'Israel.
3. El gran ministre Sebastián ens diu que comprem productes nacionals i no anem a esquiar als Alps, que ho fem als Pirineus, Jo no sé en quins entorns es mou però jo no conec a ningú que vagi a esquiar als Alps el cap de setmana i la gent que jo conec quan va a comprar mira els preus i si el producte italià és més barat que l'espanyol comprem el barat, suposo que el Ministre Sebastián no sap que és arribar just a final de més.
Per cert aquesta campanya pro-productes espanyols recorda a les que es feien durant el franquisme. La veritat és que les coses es repeteixen. I també li diria al Sr. Ministre que a casa meva no han arribat les bombetes que ens va prometre per estalviar energia.
4. Finalment, el President Zapatero es presenta a un programa de televisió i diu que les armes que Espanya està venent a Israel no serveixen per a matar i que ell no va prometre mai la plena ocupació. Sort que també hi ha gent que tenim memòria i recordem el rètol "Por el pleno empleo" amb el que es va presentar a les darreres elecions quan tothom veia la crisi excepte ell que no la va reconèixer fins que la cua d'aturats va arribar a Roma.
En fi continuarem pensant que algún dia tot canviarà i deixarem de viure en un permanent circ. La desgràcia és que en un circ ens ho podem passar bé però amb aquesta colla només patim vergonya.

6/1/09

Conflicte al Pròxim Orient


Davant la permanent desinformació de la que els mitjans de comunicació catalans i espanyols en general continuen fent gala respecte al conflicte existent al Pròxim Orient avui us proposo la lectura de l'article publicat avui per Pilar Rahola a La Vanguardia. És bastant aclaridor i trenca alguns mites que ens volen inculcar per part del pensament únic existent contra Israel. Poques coses es poden afegir.

La histeria antiisraelí

Entiendo que nos quieran borrar del mapa, pero no pretendan que cooperemos con ustedes para lograr ese objetivo". El hecho de que esta vieja frase, de una cáustica Golda Meir a los dirigentes palestinos, sea tan vigente en la actualidad nos da la medida de la tragedia que sufre Tierra Santa desde hace décadas.

En realidad, esa misma frase yace en la drástica decisión militar que ha tomado el Gobierno israelí, y que lo ha vuelto a poner bajo el punto de mira -y de ira- planetario: la necesidad de frenar el permanente intento de destrucción de Israel.

Como decía recientemente el profesor Joan B. Culla, ante la incursión militar del Tsahal en la franja de Gaza caben múltiples reacciones y algunas tienen un sentido crítico justo. Pero como abundan las reacciones histéricas, carentes de cualquier atisbo de reflexión serena, estrictamente basadas en el maniqueísmo y el prejuicio, será necesario hacerse algunas preguntas al albur de los hechos.

Lo escribía hace poco el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operación Plomo Fundido es una operación justa. Y es, también, una operación trágica". Discrepo del término "justo" porque, como también decía Golda Meir, "las guerras no nos gustan, ni cuando las ganamos". Nunca puede considerarse justa una incursión militar que provoca decenas de muertos, aunque tenga como objetivo la destrucción del operativo militar de Hamas. Pero, ¿puede considerarse inevitable?

Algunos intelectuales, como Amos Oz, ya han alertado de que la incursión en Gaza implicará una nueva gran campaña contra Israel. Pero incluso la izquierda israelí mantiene una posición muy tibia respecto a la incursión. Y es que la decisión de atacar a Hamas llega después de un tremendo cansancio de la sociedad israelí, harta de no encontrar ninguna salida ni ninguna esperanza. Y harta de saber que el otro lado trabaja incansablemente para destruirla.

Veamos, pues, las preguntas, dirigidas especialmente a los pancartistas que vociferan su odio a Israel por las calles de nuestras ciudades, la mayoría sospechosos habituales, desde los convencidos de la izquierda intolerante, siempre preparados a levantar el puño contra Israel, hasta los múltiples sectores del islamismo. Curioso, por cierto, este pornográfico compadreo. Los que salen a la calle dicen hacerlo a favor de la libertad de Palestina.

Bien, ¿dónde han estado durante todos estos años en que han crecido fenómenos fundamentalistas que oprimían hasta el delirio a los propios palestinos? ¿Hamas tiene algo que ver con la libertad, o tiene todo que ver con el fascismo de corte islamista? ¿La libertad se defiende adiestrando a niños para el suicidio y esclavizando a mujeres? ¿La libertad la defiende Irán, país que sostiene económicamente a Hamas? ¿Es la libertad el patrimonio de los terroristas de Hizbulah?

Dicen, también, que salen a la calle por solidaridad. Bien. ¿Solidarios con quién? ¿Con Mahmud Abas, el presidente palestino, que ha sido menos crítico con la incursión que cualquier pancartista europeo? ¿Con los palestinos que no están de acuerdo con el uso de los fondos de ayuda a Palestina para armar ejércitos y preparar atentados? ¿Se han preguntado qué ocurre con esos fondos? ¿La solidaridad con los palestinos se defiende minimizando el terrorismo y perdonando las agresiones de Hamas? ¿Se defiende la paz aupando a líderes palestinos que no creen en ella?

Es cierto que, contra Israel, la izquierda intolerante vive mejor. Y es cierto también que, a realidades complejas, la masa vociferante prefiere la simpleza de los malos y buenos. Pero más allá de los prejuicios, los hechos son tozudos. Israel se retiró de Gaza, dejando intactas las estructuras económicas que había creado. Hamas las destruyó todas y aprovechó la retirada para volver a preparar un ejército de destrucción. Y centenares de misiles después continúa preparándose para ello.

El silencio de esa izquierda, hoy tan gritona, ha sido muy significativo. Lo que está ocurriendo en Gaza es trágico. Pero no empezó con la incursión de Israel. Y cargar todas las culpas contra Israel es cómodo y es simple, pero no sirve de nada. Porqué el principal enemigo del pueblo palestino palpita en su interior.