28/12/08

FINAL D'ANY


En aquests dies és habitual fer resums sobre l'any que ara acaba. La veritat seria un article molt llarg si volgués fer un resum de les coses que han passat durant aquest any 2008, però m'agradaria destacar-ne unes quantes:

1.Reelecció de Zapatero: el PSOE torna a guanyar les eleccions a Espanya i treu un magnífic resultat a Catalunya tot i la pèssima gestió en general respecte a infraestructures, serveis, promeses incomplertes i altres actuacions que evidencia que l'electorat català es mou únicament per por al PP sense valorar altres opcions al marge del socialisme (possiblement l'esquerra més antiga d'Occident).

2. Elecció d'Obama President d'EEUU: aqui es va evidenciar el gran desconeixement per part de l'opinió pública española, del que són els EEUU, valorant a Obama com un referent de l'esquerra. A EEUU no hi ha esquerra i es demostra amb les diferents polítiques dutes a terme per presidents demòcrates i republicans.

3. Desgovern a Catalunya: resulta sorprenent la capacitat dels catalans per aguantar un Govern totalment incapaç de governar amb cap. Hem passat per la calamitat de la sequera en la que es proposava portar aigua amb trens, entre altres perles.

Hem patit la xorrada de la reducció de la velocitat a 80 km/h pels entorns de Barcelona i ja s'anuncia que ara arribarem als 40.

Hem aguantat la calamitat de tenir un Conseller com en Saura al capdavant dels Mossos d'Esquadra amb actuacions deliberades encaminades a carregar-se la Policia Nacional de Catalunya.

Hem permés que personatges com en Carod siguin consellers per poder donar feina als seus germans i coneguts i aguantem un President que és la vergonya de Catalunya en les seves actuacions, demostrant dia a dia que ERC algún dia haurà de demanar perdò als catalans per permetre tal ignominia.

4. Barcelona farta de socialistes: la ciutat de Barcelona també ha hagut d'aguantar el govern municipal (30 anys de PSOE al Govern municipal) que permet que Barcelona s'hagi convertit en una ciutat d'aparador que expulsa als barcelonins de la ciutat i es prepara només per a viure dels turistes, amb uns serveis de tercera però uns impostos de primera i amb perles finals com la dels arbres "ecològics" amb un cost de 240.000 euros.

5. Crisi econòmica: hem patit una crisi econòmica mundial agreujada per un desgovern a Espanya que va negar la seva existencia per a guanyar les eleccions i ara és incapaç de pendre cap decisió lògica al marge de crear dèficit públic. Som l'Estat de la UE on més creix l'atur i on es creen menys llocs de treball i tot això amb un govern "socialista". Qué Déu ens ampari!!!!

6. Accident a Barajas: aqui varem descobrir el baix nivell dels periodistes espanyols que busquen únicament engrandir desgràcies i viure del dolor de la gent. Simplement patètic.

Amb tot, espero que al 2009 podrem fer un resum més positiu, l'eperança no es pot perdre i encara confio en que la gent finalment obri els ulls i no permeti que Éspanya sigui l'únic lloc on no existeix la paraula dimissió.

Molt Bon Any a tots.




22/11/08

ESPAÑOLES, FRANCO HA MUERTO


Aquesta setmana el jutge/polític/justicier Sr. Garzón ha determinat que Franco havia mort. A diferència del 99% dels espanyols, sembla ser que ell no en tenia coneixement i ha hagut de veure el certificat de defunció.

Bé un cop ha constatat la mort del dictador, ha pogut tancar el procediement obert, per a lluiment propi, en el que pretenia dictaminar la responsabilitat penal dels crims del franquisme. Quin gran jurista!!!! Si l'imputat és mort no hi ha responsabilitat penal directa. Per això ha hagut d'instar un procediment????

Ara esperem que després d'aquesta nova ensopegada del personatge, es dediqui a fer la feina per al que li paguem el sou, es a dir treure temes que segurament deu tenir al seu jutjat per tal de fer més àgil la justicia.

Ni Pinochet, ni Bin Laden, ni Franco. Ara qui serà el proper??? Cal dir que l'única cosa que va fer amb entusiasme i amb diligència va ser al represió dels independentistes catalans abans dels JJOO de Barcelona 92, caram quina casualitat!!!!! Cap altre procediment "estrella" li ha sortit bé.

La veritat que poc més s'ha de dir del personatge. Es qualifica tot sol en ser una persona que es capaç d'anar de número dos per Madrid en al llista de Felipe González i com que no va aconseguir el Ministeri de Justicia, com pretenia, va voler acabar amb la figura política de González amb el tema dels GAL.

Ara bé, també em sorprén molt la reacció de tota aquesta suposada intel·lectualitat progre del país aplaudint a un personatge tant sinistre. Afortunadament tota l'esquerra no pensa igual i de tant en tant surt algú que tot i ser militant o dirigent d'un partit d'esquerra ha intentat posar seny a la qüestió, per això vull acabar citant l'article publicat aquesta setmana al blog de Joaquín Leguina, primer President de la Comunitat de Madrid per part del PSOE i històric d'aquest partit.
" ¿Por qué no aceptamos la verdad de una puñetera vez? La inmensa mayoría de la derecha española renegó de la Democracia durante la República y, desde luego, durante la guerra… pero es que la izquierda tomó en buena parte la deriva “revolucionaria”, es decir, antidemocrática. En cualquier caso, una guerra civil no es el mejor momento para la defensa de los derechos civiles ni para la discusión civilizada… “ Es la hora de los hornos y no se ha de ver sino su luz”.En fin, que entre el ruido de las fosas en manos de Garzón se ha impuesto, al fin, una consigna según la cual “el PP se niega a reconocer la sangrante realidad de las fosas” (sic). Se llega así al último mensaje. Éste ya en clave electoral.

Mensaje nº 4: La derecha española es heredera y añorante del franquismo. ¿O sea, que casi la mitad de los votantes españoles prefieren el franquismo? No sé si los ideólogos y asesores de imagen del “nuevo” socialismo gobernante, que es quien sostiene tal mensaje y tal barbaridad, son conscientes del disparate que perpetran con este tipo de propaganda sectaria y mentirosa.Mas debo decir, para concluir, que somos muchos los socialistas que –ya hartos de simplificaciones- nos negamos a que la izquierda se reduzca a ser la mera expresión de una aversión, la aversión a una derecha a la que ellos visten de maniqueo sin ningún rigor político o intelectual."

16/11/08

Per la llibertat d'expressió.

Ara fa pocs dies el CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya) ha fet pública la llista de noves emisores de ràdio a les que ha donat concessió. La sorpresa éha aprofitatat per a suprimir la concessió a algunes ràdios, entre altres a la cadena COPE a Lleida i a Girona.

Vagi per davant que no estic d'acord amb moltes de les coses que a l'emisora episcopal es diuen, però defensaré el seu dret a dir-les, no es pot defensar el dret a la llibertat d'expressió només quan ens convé.

La veritat es que el CAC ha actuat una vegada més com a òrgan censor premiant a empreses de comunicació que no generen gaires problemes al Govern de la Generalitat actual i ha volgut perjudicar de manera deliberada a empreses com la Cope, Punto Ràdio o més sorpresivament al Grup Zeta.

Cada vegada tinc més clar que a Catalunya l'ideologia imperant està liquidant qualsevol debat i l'oposició ja pràcticament no disposa de mecanismes per tal d'expressar les seves opinions. Cada vegada menys sectors s'atreveixen a opinar en contra. Ja se sap, com diu el refrany qui té el cul llogat no seu quan vol.

2/11/08

Cansat d'Obama

Sóc conscient de que el que diré no serà del gust de la majoria que em pot llegir, però estic cansat i fart d'Obama.

Estic fart perquè és un producte de màrqueting sense cap ideologia al darrere. És una creació artificial d'un lider amb missatges simples i sense contingut, vaja, destinats a la massa, és a dir populisme però a l'americana.

No entenc la passió que desperta aquest personatge a Catalunya i Espanya en general. Bé de fet si ho entenc i és fruit de l'ideologia pseudoprogre que ho envaeix tot i que des del desconeixement es pensa que Obama i els demòcrates són gent d'esquerra. Afortunadament a EUA l'ideologia d'esquerra és totalment minoritària i no com aqui que ho envaeix tot sense donar possibilitat d'expressió a la resta de pensament, ja que ràpidament et qualifiquen de feixista i dretà.

Encara tinc l'esperança que aquest producte de laboratori no guanyi les eleccions ja que si no és així ja veurem el resultat.

L'exemple més clar del papanatisme pro Obama que patim aqui es que l'Ajuntament de Barcelona permeti que es faci una cara gegantina a la zona del Fòrum per a fer propaganda del personatge. Algú s'imagina que a la costa de Florida es fes el mateix amb la cara d'Artur Mas o de Zapatero??

Bé i amb tot em declaro un ferm defensor i admirador dels EEUU i de tot el que representen en el món occidental, a més sento una sana enveja del patriotisme que profesen els ciutadans nordamericans i del seu amor al seu país.

25/10/08

Els límits de la caradura


La veritat és que no puc imaginar fins a on arribaran les actuacions indecents dels polítics que lideren al Generalitat.

Aquesta setmana apareix la noticia de que en plena crisi i quan se'ns diu als ciutadans que cal apretar-se el cinturó. el President del Parlament es gasta més de 9.000 euros dels nostres impostos en incloure una taula i una Tv al seu flamant Audi A-8 Limusina que ja ens havia costat més de 80.000 euros.

Això és ser d'esquerres?Era per això que les esquerres havien de governar Catalunya? Aquest impresentables no són d'esquerres ni res la seva única ideologia és el profit personal ja que són uns personatges que mai haguessin pensat arribar on han arribat i cobrar el que cobren anant a treballar cada dia.

Aquest es un exemple més del problema dels polítics professionals. La gent que no sap que és gunyar-se un sou anant a treballar cada dia, no poden valorar el que aconsegueixen perqué es pensen que la vida és tant fàcil com la que ells ténen.

El més interessant, es que aquesta setmana el Parlament ha aprovat la creació de l'oficina antifrau, curiosament a instància d'ERC. Potser el que haurien de fer en primer lloc es controlar els excesos dels seus companys de partit.
Pensar que cada dia alguns anem a treballar per a que a través dels nostres impostos alguns personatjes totalment incapaços per tenir una vida laboral normal puguin viure amb aquests luxes, em fa rumiar fer-me objector fiscal

Per cert és dia 25 d'ocubre i el President del Parlament encara no ha dimitit, ni tant sols s'ha explicat.

19/10/08

Dos articles que cal llegir

Avui us recomano la lectura de dos artícles que avui s'han publicat a La Vanguardia. El primer de Enric Juliana sobre la voluntat del Sr. Garzón de tornar a obrir la ferida de la guerra civil i el segon de Pilar Rahola sobre l'absurditat de la reforma del Codi Civil de Catalunya, com sempre amb tuf de l'ideologia falsament progre i totalitària en la pràctica.
"On és l'Andreu Nin?"
La ofensiva justicialista de Garzón puede generar miles de demandas contra el PSOE y la Generalitat
Vuelve el justicialismo. Como ocurriera hace quince años, el populismo judicial regresa en perfecta coincidencia con una crisis económica. A principios de los noventa, la esclarecedora investigación sobre los GAL tuvo tres efectos: desveló un bochornoso crimen de Estado, dejó a salvo la guerra sucia contra ETA llevada a cabo por los gobiernos de UCD (es decir, blindó la figura de Adolfo Suárez) e inició el derribo de Felipe González. La estrella del proceso fue el juez Baltasar Garzón.
En la crisis del 2008, más grave y destructiva que la anterior, el justicialista Garzón llama a la puerta del Estado y exige esta vez la apertura de millares de tumbas de la Guerra Civil. La persecución sistemática del adversario sería elevada a la categoría de "crimen contra la humanidad", con la consiguiente condena virtual del franquismo. Virtual en la medida que la dictadura quedó extinguida con la Constitución de 1978. Nada ni nadie le sobrevive, jurídicamente. Visto desde Madrid, el espectáculo justicialista resulta interesante. Aplauden a Garzón quienes en los años noventa le acusaban de conspiración contra la izquierda, y le critican hasta el insulto quienes hace quince años le ensalzaban como nuevo Cid Campeador. Le acusan, sus actuales detractores, de perseguir un único y exhibicionista objetivo: aparecer en los noticiarios de todo el mundo junto a la la tumba abierta del poeta Federico García Lorca. 1936 fue ayer, sostiene el juez Garzón al afirmar que la calificación de crimen contra la humanidad desborda la ley de amnistía de 1977. La democracia ha dejado pasar un gravísimo delito, proclama el justicialismo.
Estamos, por tanto, ante una profunda impugnación de toda la política llevada a cabo por la oposición a Franco desde que en 1956 el Partido Comunista de España lanzara su histórico manifiesto en favor de la reconciliación nacional.El justicialismo, por ejemplo, pone en entredicho a la Assemblea de Catalunya, cuyo lema era "Llibertat, amnistia i Estatut d´Autonomia". Garzón cuestiona los fundamentos de 30 años de democracia, y algunos de los que estos días le aplauden parece que aún no se han dado cuenta. Atención al siguiente detalle: los golpistas del 18 de julio están muertos, y el franquismo se halla jurídicamente extinguido, pero no ocurre lo mismo con la España republicana. Si 1936 fue ayer, existe margen para que un tribunal llame a declarar a Santiago Carrillo por el asesinato de entre 2.000 y 5.000 prisioneros franquistas en Paracuellos del Jarama, siendo él consejero de Orden Público de Madrid. El nonagenario Carrillo debería demostrar en sede judicial los argumentos de los historiadores que le exculpan de la matanza. De conseguirlo, José Luis Rodríguez Zapatero, en calidad de representante legal del PSOE, seguramente se vería obligado a pedir disculpas por un grave asesinato en masa cometido cuando España era gobernada por su partido (Gobierno Largo Caballero). Si 1936 fue ayer, la liquidación sistemática de sacerdotes y religiosos podría ser calificada de genocidio (asesinato en masa por motivos religiosos, según el derecho internacional) con la pertinente condena judicial, a título póstumo, de la Segunda República. Si 1936 fue ayer, que se vaya preparando la actual Generalitat, heredera legal de la Generalitat republicana, para hacer frente a las reclamaciones de los descendientes de las personas asesinadas arbitrariamente por las patrullas de control,dado que la administración presidida por Lluís Companys, con amplias competencias sobre orden público, no garantizó su seguridad. Si 1936 fue ayer, la ministra Carme Chacón ya puede ir ordenando una investigación exhaustiva del subsuelo de de la brigada paracaidista de Alcalá de Henares, puesto que existen indicios de que allí se hallan los restos de Andreu Nin, comunista disidente secuestrado y asesinado por agentes de la policía secreta soviética en 1937. Quedaría muy feo que el foco de Garzón sólo iluminase la tumba de García Lorca. Crisis económica y justicialismo. La izquierda que ahora aplaude sufrirá.
Tu papá es el pizzero
En el nuevo Código de Familia que la consellera Tura encontramos unos peculiares redactados que intentan legislar alegremente el comedor de casa
Lo sé. El título es una provocación. Y, como toda provocación, una mera caricatura del tema que se va a tratar. Pero también tiene la virtud de poner sobre la mesa el absurdo al que se puede llegar cuando el rizo de una ley chapotea burdamente en el territorio frágil de la intimidad. Hablo del redactado del nuevo Código de Familia que la consellera Tura ha presentado estos días. En él, y más allá de algunas buenas reformas, encontramos unos peculiares redactados que intentan legislar alegremente el comedor de casa. Veamos las tres perlas de este código que nace con vocación progresista, pero cuya intención resulta harto reaccionaria.
Primera perla: se mantiene la mención a la "fidelidad" como obligación matrimonial. Ello ya existía en el redactado del código anterior, pero a ninguna preclara mente progresostenible se le ha ocurrido pensar que la "fidelidad" es una cuestión que forma parte del pacto de convivencia de cada cual, y que las leyes no tienen que entrar en el lecho de la gente. Es decir, este nuevo código no ha caído en la cuenta de que la fidelidad no es una cuestión legal. Es una estricta cuestión íntima. Y lejos de suprimir tamaña antigualla, la han mantenido. La segunda perla es mucho más grave, porque afecta al territorio sensible de la relación entre padres e hijos. Dice el artículo 235-49 de este nuevo redactado que los padres adoptantes tiene la obligación de decir a sus hijos que son adoptados, y hacerlo, en cualquier caso, antes de los 12. Es decir, este nuevo código tiene la pretensión de entrar en el ámbito privado de la relación padres-hijos y exigir a los padres el qué y el cuándo tienen que dar una información familiar. Entonces, ¿por qué quedarnos en los hijos adoptivos? ¿Y si el niño no es hijo biológico del señor con bigote que se sienta a la mesa, y ejerce de padre, sino del robusto pizzero? ¿El código exigirá a los padres claridad en la materia? ¿Qué diferencia hay entre el "niño, naciste en Siberia" y el "niño, naciste del butanero"?
Y, puestos a plantear absurdos declarativos, cuya capacidad de imposición es tan nula como su efectividad, ¿por qué se queda ahí la cosa? ¿Por qué nuestros preclaros legisladores no se plantean obligar a dar otras informaciones sensibles, de las muchas que la imaginación permite? Las dos respuestas que hasta ahora he oído resultan esperpénticas. Una asegura que esto es meramente declarativo, que no sirve de nada, y que nadie pondrá un policía a preguntar a los niños. Entonces, ¿por qué llenar el código de declaraciones retóricas y estériles? Y la segunda respuesta habla de los derechos de la infancia, y ahí el terreno se vuelve resbaladizo. Los padres tienen la obligación de amar y proteger a sus hijos, pero la manera como los educan es decisión suya y, más allá de los consejos psicológicos, tienen el derecho de que nadie les diga qué tienen que decir a sus hijos. Puestos a inmiscuirse groseramente en el comedor de casa, ¿por qué el código no legisla también lo que tienen que comer, o leer? Situar, además, la edad tan vulnerable de los 12 años como límite legal para esa información sensible es una barbaridad psicológica que cualquier experto abominaría.
Finalmente, nuestros estimados políticos también incluyen que es obligatorio repartir las tareas domésticas. Es decir, ponen en un texto legal la obligatoriedad del lavar, el planchar, etcétera. No entiendo el motivo por el que, puestos a obligar, no incluyen la obligatoriedad del placer conyugal. Por supuesto, es necesario que los hombres compartan las necesidades domésticas. Pero convertirlo en ley es una sandez, primero porque es otra declaración retórica, y segundo porque las leyes no deben legislar el pacto de convivencia de cada cual. Sumadas las tres perlas, lo que queda es un tufillo progre-moralista que trata a los ciudadanos como seres inmaduros que no saben gobernar el comedor de casa.
Si este código lo hubiera redactado algún colectivo religioso, tendríamos pancartas en la calle. Pero lo redacta la progresía, y su latosa injerencia en el comedor de casa se convierte en un bien solidario. Y es que no hay nadie con más vocación sacerdotal que un progresista dogmático.

5/10/08

Malgastant els nostres impostos


Una de les notícies que més m'ha sobtat aquesta setmana és la campanya publicitaria que ha fet la Junta de Andalucia (PSOE) per a promocionar el turisme al riu Guadalquivir.

El primer punt destacable es que el fulletó que promociona el riu està il·lustrat amb una fota de la catedral de Palma de Mallorca. la veritat jo no tenia coneixement de que el Gualdaquivir tingués en el seu recorregut el pas per la capital de les Illes Balears.

Encara que el tema anterior ja és motiu suficient per alguna dimissió, que no s'ha produït, el més greu és el preu de la campanya, ni més ni menys que 52 milions d'euros, és a dir 9.000 milions de pessetes. Em sembla una autentica vergonya que una campanya publicitaria d'un organisme públic tingui aquests cost. Però encara més greu es que la Junta de Andalucia gasta diariament 225.000 euros diaris en publicitat. Si això no és malversació de diners públics no sé a que se li pot dir.

I després els catalans hem de sentir com ens acusen de gastar diners en coses que no són útils i a sobre quan reclamem el que ens pertoca alguns governs autonòmics ens diuen que em d'aplicar el principi de solidaritat. Jo defenso la solidaritat però per a coses bàsiques no per a que la Junta crei una xarxa clientelar d'interessos i ajudar als "amics". Sembla que alguns politics pensen més en mantenir les seves "capelletes" que en benfici dels ciutadans.

En aquests temps de crisi, notícies com aquesta em fan perdre la credibilitat en els nostres gestors, encara que cada vegada s'ha de dir que en ténen menys.

21/9/08

Diada Nacional a Nou Barris


El passat dissabte 20 de setembre es va commemorar a Nou Barris la Diada Nacional de Catalunya, amb el ja tradicional concert organitzat per la Fundació Procat.

Aquest any al Pati de la Seu del Districte de Nou Barris es varen reunir la Coral Castellonina de Castelló d'Empuries, la Coral "La Igualtat" de Gavà, la Coral canticorum de la Guineueta i la banda Simfònica de Nou Barris.

Amb un programa en que destaco la interpretació de peces com "L'Estaca" i "Més lluny" de Lluís Llach, la tradicional "Gavina" o la sardana "Girona m'enamora", el públic assistent, que omplia el Pati del Districte , va poder commemorar la Diada Nacional.

L'esforç que any rere any fa la Fundació Procat per tal de que a Nou barris també arribin les festivitats catalanes s'ha de destacar, i l'assitència de més de 700 persones al concert assegura el futur d'aquesta commemoració i allunyen els fantasmes dels falsos mites que alguns volen sempre crear en aquest Districte barceloní.

La interpretació final i conjunta del Cant de la Senyera i els Segadors va omplir de sentiment l'acte, i demostra que encara que alguns no ho vulguin veure Catalunya sempre voldrà afirmar-se i reclamar el que és just per al País

Per tot, reitero la meva més sincera felicitació a l'esforç que un any més ha fet la Fundació Procat.

13/9/08

I segueix de Ministre!!!!!


La veritat és que per moltes coses que hagi sentit no em deixo de sorpendre quan escolto a algún polític parlant de la situació actual en la que ens trobem a nivell econòmic.

Ara fa uns dies el més que probable pitjor Ministre d'Economia que hi ha hagut mai a Espanya, Pedro Solbes, va dir que si Espanya entrava en recessió seria bo ja que es netejaria l'economia.

És realment increïble que un personatge que suposadamnet és socialista vingui a dir que els més de 2 milions i mig de parats són fruit d'una neteja i que en definitva és bo pel sistema.
Miri Sr. Solbes, el que relament cal netejar d'Espanya és a tots els politics que com vosté mostren una inmensa inutilitat per afrontar els problemes i que sota l'imatge de socialisme enganyen de manera deliberada als votants per tal de perpetuar-se en un càrrec per por a no poder guanyar-se la vida de cap altra manera que a través de la política.

Jo ja estic fart de veure com tenim actulament al Govern persones que es poden definir com la gent amb la cara més dura que mai hem vist i que poden mentir amb el rictus absolutament seriòs, rient-se de la gent que de bona fe els hi va donar el vot.

El més fort, per a mi, és que encara la gent que va ser enganyada per aquesta gentola, els defensi quan són ells els que més directament estan patint la lamentable situació econòmica a la que ens han portat.

Espero que algún dia la classe política és regeneri i poguem tornar a tenir a polítics de talla, com de fet passa a bona part d'Europa, cal dir que casualment dels grans polítics actulament en servei a Europa cap és socialista. Fora bo que en prenguéssim nota.

7/9/08

Quan la justícia es converteix en política.

Aquests dies hi ha hagut una notícia que la veritat no sé com agafar-la, em referixo a la voluntat del jutge Baltasar Garzón d'investigar el que va passar durant la Guerra Civil espanyola del 36, és a dir de fa 72 anys.

Sobre el tema m'agradaria fer unes consideracions ja que és un tema que a mi particularment ja em cansa. Resulta que una vegada més es vol tornar a obrir la ferida de la Guerra Civil, però evindentment només per intentar aclarir les barbaritats que va comentre uns dels dos bàndols. En una Guerra Civil els crims són terribles i per part de totes les bandes, perquè la veritat, estic ja cansat de veure com s'intenta obviar les coses que es van fer des del bàndol republicà o és que el Sr. Garzón investigarà i jutjarà el que va passar a Paracuellos del Jarama????

Cal recordar que l'any 77 es va fer una llei d'amnistia per tal d'intentar superar el que va ser un dels pitjors episodis de la nostra història recent. És una evidència que més del 60% de la població actual espanyola no ha conegut el franquisme i ja és un periòde històric com d'altres i el que és més important es mirar endavant i no sempre mirar al passat.

És una evidència que el jutge Garzón vol sortir als diaris, vol ser una estrella, aj que s'ha de recordar que ja va intentar jutjar a Pinochet o fins i tot a Bin Laden. És això seriós??? No hi ha problemes a Espanya per a que els jutges aboquin els seus esforços??

Si al Sr. Garzón li sobra temps li proposo que investigui també la conquesta Romana de la Península Ibèrica, que jutgi els Reis Catòlics per l'expulsió dels àrabs, les conquestes dels Almogàvers, l'expansionisme de Felip II, i sobretot l'intervenció de Felip Vè respecte a Catalunya.

Casulament tot això passa quan al Govern espnyol no vol qu es parli de la crisi o l'atur i busca temes per a dividir el país. Per què parlar dels 2 milions i mig de parats si podem parlar de l'any 36?

Simplement tot em sembla molt lamentable i el pitjor és que determinats jutges estrella entrin a actuar en funció dels interessos electorals del Govern incapaç que en aquest moments governa Espanya.

2/9/08

La meva política.


Com ja sabeu jo milito a Convergència Democràtica de Catalunya, concretament des de gener de l'any 2000.

Moltes vegades la gent m'ha preguntat què em va dur a donar el pas i posicionar-me clarament, a través de la militància, en favor d'una força política, doncs bé, quan ara fa més de vuit anys vaig decidir entrar a militar a un partit politic em va moure una creença en unes idees determinades i la creença,, que encara mantinc que tots podem fer coses, encara que petites, per a millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans.

A vegades quan sento als liders polítics del país penso si a tots els va moure el mateix quan van entrar a formar part d'un partit i la reflexió s'accentua quan vas coneixent a gent que ha fet de la política una forma de vida i prescindint totalment dels principis i renunciant a les seves idees a canvi de ser uns simples transmisors de les directrius del dirigent de torn, ja que evidentment no poden discutir res en no disposar d'una alternativa minimament seriosa per tal de guanyar-se la vida.
Sempre he cregut que la política és una cosa voluntària i necessària per a la societat i és per això que no crec en la política com a un ofici. Això ho dic perquè cada vegada es fa més evident a tots els partits que no hi ha gent preparada professionalment per tal d'assumir les responsabilitats que tocarien i en llegir currículums no es veu res més que activitat pública.

Reconec que ha de ser un arribar als 40 sense haver fet un simple procès de selecció a l'empresa privada. Cosa que d'altra banda també enriqueix. Ha de ser molt dur per una persona amb principis haver de renunciar sistemàticament a dir el que realment un pensa. Els partits haurien d'instaurar les formes professionalitzades per tal de que les seves estructures funcionin i acceptar que no tohom serveix per a tot.

Jo continuo pensant que algun dia tot tornarà a la normalitat i també en la política prevaldrà el principi de mèrit i capacitat i no simplement el principi d'obediència.

El vassallatge afortunadament va desaparèixer del nostre país, encara que alguns es pensin que continuen sent Senyors feudals


21/8/08

Periodisme vomitiu.


Fa temps que tinc seriosos dubtes sobre el tipus de periodisme que es fa a Espanya, però havent vist com s'ha tractat el lamentable accident aeri de Barajas, en el que han mort 153 persones, no puc calificar el periodisme que s'està fent amb un altre adjectiu que repugnant.

Em causa repugnància veure com sembla ser que els periodistes desitjaven que el número de víctimes fos cada vegada més gran i així poder servir més morts a la audiència.

Em repugna veure algunes imatges que atempten contra els drets de qualsevol persona. Em refereixo a imatges de cremats entrant als serveis d'urgència dels hospitals madrilenys.

Em repugna veure com periodistes sense escrúpols estiguin sobre els familiars de les víctimes preguntant a quants familiars han perdut o volent saber com es troben. Què esperen, que estiguin picant de mans i ballant???

Em repugna el mercadeig del dolor en el que hem caigut i que diu molt poc del tipus de societat en el que estem vivint.

No entenc si això és el que s'explica a les facultats de periodisme, però ho dubto molt. Tot és resultat de les estratègies empresarials de les empreses de comunicació, que deixen de banda la deontologia professional. El que més em sobta és que els propis periodistes no es neguin a fer aquest joc i que en tot això hagin participat tant empreses privades com les de caràcter públic.

8/8/08

Caram amb les discriminacions!!!!!


Avui us copio una informació apareguda a "La Razón" sobre la que es poden fer molts comentaris, però que no els penso fer. Només dir-vos que jo no tinc cap interès a entrar a formar part de les Forces Armades Espanyoles, però com a miop em sento discriminat i exigeixo la intervenció del Ministeri per a la Igualtat recentment creat. Potser al final els miops també haurem de crear una grup de pressió i esdevenir minoria a protegir.


Madrid-La Subsecretaría del Ministerio de Defensa ha enviado a los Estados Mayores y las unidades de los tres Ejércitos (para que formulen alegaciones) un proyecto de orden ministerial por el que se modifica el «cuadro médico de exclusiones exigible para ingreso en los centros militares de formación». El texto, al que ha tenido acceso LA RAZÓN, contempla que los transexuales, o «personas con cambios morfológicos en los genitales externos», podrán ingresar en las Fuerzas Armadas. En el texto también se incluyen modificaciones sobre los tartamudos que, salvo excepciones, podrán ingresar en las Fuerzas Armadas, a las que no podrán acceder las personas que se valgan de intervenciones quirúrgicas en los ojos para subsanar las causas que les impedían dicho acceso. En la memoria en la que se justifica el «acierto» de las medidas que se van a adoptar, se asegura que «de decenas de miles de reconocimientos médicos realizados se ha dado un número muy limitado de casos en los que las alteraciones de la diferenciación sexual han determinado la aptitud». «Sin embargo, -añade- estos casos suelen ser muy sensibles pues afectan a personas que habitualmente están sometidas a significativas tensiones emocionales por el proceso de transformación que han pasado o están pasando». Por ello, subraya el texto, «es necesario suprimir expresiones y conceptos que hieran su sensibilidad y que, verdaderamente, por ellos mismos, no suponen de hecho una limitación para el servicio». «Nos referimos -aclara- a la ausencia de pene o testículos que, sin embargo, se habían mantenido (como causa de exclusión) porque en el consciente o inconsciente colectivo de la Sanidad Militar se considera excepcional que estos cambios morfológicos se den aislados», ya que suelen acompañarse de alteraciones de la «personalidad habitualmente incompatibles con el servicio militar». La memoria profundiza en el asunto de la transexualidad y señala que «los casos que suelen ser más llamativos, incluso con comparecencias ante los medios, deben ser tratados desde un punto de vista médico con especial objetividad, porque la imagen que suele ver la sociedad de estos problemas no suele ser real». «Ante los medios y una parte importante de la opinión pública -enfatiza la memoria- los fenómenos de transexualismo suelen ser vistos como una expresión moderna de la libertad individual, incluso como algo lúdico que hay que celebrar». «Sin embargo, la imagen que de estas personas tienen los médicos que les asisten es distinta. Suele tratarse de personas sensibles que han sufrido un trauma en su adaptación a la nueva situación, que necesitan un gran apoyo personal en su entorno y que el médico debe atender con especial consideración». Por todo ello concluye que «de lo que se trata en el fondo es de proteger la salud de las personas de un entorno inadecuado e incluso hostil a su situación personal, sin que se sientan discriminadas por la aplicación de cuadros de aptitud psicofísica que reflejan aspectos médicos de forma que se pudieran considerar lesivas». En concreto, en la orden ministerial que regulará el cuadro médico de exclusiones se añadiría un apartado según el cual «los cambios morfológicos en los genitales externos no serán causa de no aptitud salvo que se acompañen de trastornos funcionales incompatibles con el servicio».

Los que se operen de miopía no podrán entrar

El Ministerio de Defensa pretende evitar que los aspirantes a ingresar en las Fuerzas Armadas fuercen intervenciones quirúrgicas en los ojos con ese fin y no basadas, como «deontológicamente debe ser, en una indicación médica». «Además -subraya- esto sería discriminar a los que por razones económicas o de otro tipo no pudieran acceder» a esa clase de operaciones. Por lo que respecta a la tartamudez, se indica que «no será motivo de no aptitud, excepto los trastornos severos del lenguaje que dificulten la normal comunicación: disartría, tartamudez severa o afasia motora que impida el lenguaje». Se hace una salvedad en lo que respecta a los pilotos del Ejército del Aire y se indica que «la disartría o tartamudez será considerada como causa de exclusión para la Escala Superior de Oficiales y Escala de Oficiales (especialidad fundamental de operaciones aéreas)»".

3/8/08

Quan matar surt barat.


Si hi han coses per les que la gent s'ha d'indignar, el que passar dissabte passat és una d'elles. El terrorista i assassí Iñaki De Juana Chaos va sortir en llibertat després d'haver complert 21 anys de presó per haver comés 25 assassinats. És a dir menys d'un any per mort.

És indignant que en aquest país surti tan barat matar a sang freda a tanta gent i més quan resulta que aquest personatge mai s'ha penedit del que va fer i a sobre disfrutava amb cada un dels assassinats que anava cometent la banda terrorista ETA.

El més greu i que fa pensar que en aquest país alguna cosa falla és que el monstre anirà a viure a un carrer de Sant Sebastià on hi viuen 5 víctimes d'ETA, i el més greu és que al pis inmediatamnet superior al seu hi viu la vidua d'un militar assassinat per ETA.

La cessió que va fer el govern quan l'assassí va fer aquella ficticia vaga de fam ja va ser escandalosa i probablement hi haurà alguna manera per evitar aquesta humiliació a l'Estat de dret i a la llibertat o això vull creure.

Tot és una gran vergonya i sembla mentida que en aquest país escribint un llibre o fent macramé a la garjola, personatges d'aquesta calanya puguin redimir condemna.

Sempre he estat del costat de les víctimes i ara encara més. Sempre he cregut que cap idea mereix una gota de sang i el terrorista l'únic que es mereix és podrir-se a la presó, sense redimir condemna i amb el compliment íntegre de les condemnes sense cap compasió, o millor dit amb la mateixa compasió que tenen ells quan maten a gent innocent.

El terrorisme només ha de tenir un final i és la presó i l'aplicació de l'Estat de dret.

A totes les víctimes, ara més que mai, una forta abraçada.

1/8/08

Alguna tonteria més?



Aquesta setmana el Ministre de la corbata, el Sr. Sebastián, ha fet públiques les mesures que el govern pendrà per tal d'estalviar energia, una vegada més sembla més una comedia que un plà seriós. Entre altres ximpleries, el govern ens diu que ens regalarà dues bombetes de baix consum, una el 2009 i l'altra el 2010, en total 49 milions de bombetes (espero que no les comprin a un empresari "amic"). Una altra proposta es que els aires condicionats estiguin a 26ºC, és a dir temperatures tropicals a les oficines, per això no cal posar la refrigeració. I l'última destacable és que agafem el metro, suposo que ell donarà exemple.

Com que es tracta de fer propostes sense sentit però que ens facin riure aqui van unes quantes, a veure si el Sr. Ministre em fa cas:
1. Ni refrigeracions ni ventiladors. Cal recuperar el ventall per tal de baixar la temperatura.

2. Corbata fora, pero també camisa. A partir d'ara tothom amb samarreta "imperi" a les oficines. A més es pot complementar amb bermudes i xancles.

3. Prohibir l'ús del cotxe. A partir d'ara només circularan bicicletes i patins. Tothom ha d'anar a peu.

4. A partir de les 21h toc de queda als carrers i així no caldrà il·luminació.

5. Plà per a subvencionar les espelmes. A casa s'ha de sopar amb espelmes i així es fomentarà el romanticisme en les parelles i en conseqüència tambè pujarà la natalitat.

6. Cal prohibir les cuines de gas o elèctriques. Cal tornar a les cuines de carbó.

7. El mateix amb les neveres, cal tornar a les neveres de gel. L'aigua freda l'aconseguirem amb el clàssic "botijo".

Així podriem estar molta estona però reconec que encara que m'hi posi, no puc igualar la capacitat del govern socialista per a dir ximpleries per tal de no parlar de la crisi, ja que mentre parlem del Ministeri de la Igualtat que només fa tonteries i el d'Indústria que només parla de corbates, no es parla de l'atur, dels preus, de la recessió o de la baixada del consum.

26/7/08

Catalanisme i realitat


Avui em permeto copiar l'article de l'Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, publicat a "El Punt", el passat 11 de juliol. Hi han poques coses a afegir.

"Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.

La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla.

L'autonomisme ens vol fer creure que pot defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si els catalans tenim aigua i com, si s'inverteix en xarxa elèctrica, si es traspassen els ferrocarrils i aeroports o si s'hi inverteix..."

24/7/08

Ja n'hi ha prou!!!!!


Fa uns dies qu estic descobrint qué és el socialisme real, és a dir, el que practiquen els socialistes quan governen. Ara resulta que per tal de intentar lluitar contra la crisi (terme que sembla no poden utilitzar els membres del PSOE) han decidit gastar 300 milions d'euros en comprar terrenys per tal de fer vivenda de protecció oficial. Jo creia que els socialistes el que feien era socialitzar els beneficis (és el que vaig estudiar a la facultat quan feia ciència política) però ara resulta qué com que els constructors sembla que ja no fan tant de negoci amb l'habitatge, cal ajudar-los de manera indirecta comprant els seus terrenys. Per tant ara el que es fa és socialitzar les pèrdues.


Aquests socialistes, estan disposats a ajudar a tots els sectors amb problemes o només als grans empresaris que durant anys s'han enriquit sense pensar en el conjunt de la societat??? Cal recordar que el greu problema de la vivenda es deu a que durant anys els constructors han inflat de manera escandalosa el preu de la vivenda, intentant obtenir plusvàlues de fins al 30% en cada construcció.


D'altra banda ara estem veient que ni les xifres d'atur, ni de creixement econòmic no són les que el Sr. Zapatero ni el Sr. Solbes ens van dir abans de les eleccions del 9 de març, es demostra una vegada més que els socialistes són els grans mestres de la mentida i del rentat de cervell. Fins i tot actualment els comptes de l'Estat es troben en números vermells.


Algú es pot imaginar que passaria si aquesta crisi l'estigués gestionant un govern del PP??? Algú sap on estan els sindicats, grans defensors dels treballadors??? I els mitjans de comunicació, per què aquesta complicitat amb el govern??? A mi només em ve al cap una paraula per definir aquestes actituts i és la paraula castellana "paniaguados".


Finalment, algú recorda el debat Solbes-Pizarro d'abans de les eleccions en que els "palmeros" van donar com a guanyador el gran ministre Solbes??? Potser seria bo que Antena 3 el tornés a emetre i veure qui va enganyar de forma deliberada als espanyols.


Quina llàstima que Espanya sigui un dels pocs països occidentals on no hi ha cap esperit crític amb segons quin polítics i on a més no hi ha memòria.

10/7/08

Preparat per al Congrés!!!!


Demà comença a Barcelona el XVè Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya en el que participaré com a Delegat en representació de l'Agrupació de Nou Barris i serà ja, el meu tercer congrés del Partit.

Ara, abans de començar m'agradaria fer unes reflexions sobre com hauria de sortir el nostre partit d'aquest Congrés.

1. CDC ha de continuar sent la força política majoritaria del nostre país i en la propera convocàtoria electoral ha de tornar ha ser la força que encapçali el Govern de la Generalitat.

2. S'ha de transmetre als ciutadans un missatge clar i directe, fent veure les propostes que ens faran tornar a recuperar la confiança majoritaria dels catalans.

3. La direcció ha d'augmentar el contacte directe amb les bases per tal de rebre les opinions dels ciutadans. Els partits els formen els militants de base i la democràcia hauria d'anar d'abaix cap a dalt i no a la inversa.

4. Catalunya ha de tornar a ser un referent i això només es pot aconseguir amb il·lusió i empenta. Aquesta il·lusió s'ha de transmetre a la ciutadania, així com l'orgull de pertànyer a un gran país.

5. Un partit no pot caure en personalismes, el projecte ha de ser comú i majoritari i la direcció nomès són la cara pública d'un projecte global.

6. Cal establir punts de relació amb la societat, amb constant contacte amb entitats per tal d'aconseguir el que sempre ha representat el catalanisme, que històricament ha estat una xarxa de persones en defensa d'un ideari.

7. Cal denunciar de forma permatent, l'anestesia a la que ens han sotmés els socialistes i l'esquerra en general. A Catalunya tenim l'esquerra més antiga ideològicament de tot el món occidental ja que no han evolucionat gens des de la transició.

8. El nostre projecte és el que més cotes de benestar ha donat a Catalunya, ho hem d'explicar per engrescar a la gent a que vingui amb nosaltres. Cal capitalitzar el descontentament existent a la societat catalana.

9. La política serà propera al ciutadà o no serà. Cal parlar del que realment importa al ciutadà i no fer debats esterils que només serveixen per a separar i no per a unir.

10. Catalunya no es pot permetre molts més anys de desgovern i CDC pot retornar la il·lusió.

Estem preparats i ho farem!!

7/7/08

AL LORO!!!!




Primer de tot vull dir que el Sr. Joan Laporta no ha estat mai Sant de la meva devoció, més aviat tot el contrari. Crec que ha estat un personatge bastant dubtós en la història del Barça, ja que va ser el creador de l'oposició dins un club esportiu, cosa desconeguda fins la seva entrada en joc contra el President Núñez.

El Sr. La porta ha estat la persona que ens va descubrir què era presentar una moció de censura a un club de futbol i ara li ha tocat tastar la seva pròpia medicina.

La raó que em porta a parlar d'aquest tema és el resultat del vot de censura que va tenir lloc ahir 6 de juliol. Més d'un 60 % dels socis li han dit al President que torni a casa a dedicasr-se a la seva feina i deixi ja el FC Barcelona. Estatutariament la moció no ha prosperat ja que per a que així fos calia un 66% dels vots a favor de la moció.

Doncs bé, el que resulta més curiós és que el Sr. Laporta ara fa 10 anys, quan va intentar censurar sense èxit la gestió del President Núñez va dir que amb només amb un vot de diferència a favor de la moció el President Núñez hauria de dimitir. UIII!!! com han canviat el temps.

La veritat és que jo considero que ningú que tingui en contra al 60% dels socis d'una entitat pot ser el President de la mateixa, però bé, intentar saber la moralitat d'aquest sinistre personatge m'obligaria a estudiar psicologia.

Només un excès de poca vergonya o unes ansies de poder sense límit justificarien la seva continuitat al front del Barça, i la veritat no sé que és pitjor.

Veient ahir les declaracions del Sr. Laporta dient que havien estat legitimats per les urnes, em recorda al polítics populistes sud-americans, que sempre justifiquen les seves accions encara que la gent no les recolzi.

El personatge, cal dir que s'ha beneficiat molt del tipus de periodisme esportiu d'aquest país, que a vegades només es mou per interés propi al marge de l'objectivitat. La veritat no sé quin periodisme és més parcial si el polític o l'esportiu.

La veritat és que sempre s'ha dit que el Sr. Laporta es volia dedicar a la política. Veient aquests dies les noticies repecte a pseudodictadors africans o populistes a l'Amèrica llatina, li recomanaria que anés triant un país per a cobrir el seu ego, però que en cap cas trii Catalunya.

4/7/08

Ara la corbata!!!!


Sovint quan veig accions o declaracions del Govern espanyol acostumo a pensar qué hem fet els ciutadans per a merèixer uns polítics com aquests (també em passa amb el Govern de Catalunya). M'explico, aquesta setmana durant el Plenari extraordinari del Congrés dels Diputats el Ministre d'Indústria, Sr. Miguel Sebastián, es va presentar sense corbata cosa que no va agradar al President del Congrés, el Sr, Bono. Aquest va regalar-li una per tal de que el Sr. Ministre anés al Plenari com a d'anar un Ministre i no com quan un va a una calçotada.


El Ministre va negar-se a anar vestit amb corbata i ha declarat que fins a l'octubre no se la posarà per tal d'estalviar energia. Sembla ser que ha recomanat als treballadors del ministeri que no en portin per a poder tenir l'aire acondicionat a 25º.


El que jo no entenc és la relació entre la corbata i la despesa d'energia, ja que desconec la calor que et pot donar una corbata. Jo, que també n'he de portar, i amb molt de gust per cert, no m'he trobat mai que aquesta peça de roba em faci venir calor, si no que sempre l'he portat sense fer-ne una qüestió ideològica.


A Catalunya ja ens hem mal acostumat a que els senyors polítics vagin a actes sense corbata i sense complir en moltes ocasions les mínimes normes d'etiqueta. Segur que tots aquests polítics si haguéssin de buscar una feina com a executius d'una empresa, el primer que farien seria posar-se una corbata per tal de donar una bona impressió, llàstima que de tots aquest molt pocs saben el que és passar una entrevista de feina.


Portar corbata no té res a veure amb ser de dretes si no simplement a saber anar en cada moment com és necessari.


Si a un Ministre o a un Diputat no li agrada anar amb corbata o vestit com cal, que renuncii al seu càrrec, ja que al cap i a la fi és el seu uniforme, ja que molta gent cada dia va a treballar amb uniforme i no protesta, cobrant molt menys que els nostres representants.


Per tot, Visca la corbata!!!!

1/7/08

Viatge a Bòsnia i Croàcia


La setmana passada aprofitant la setmana de Sant Joan vaig estar un dies a Bòsnia-Hercegovina i Croàcia. La veritat és que tenia alguns dubtes sobre fer aquest viatge, fruit del desconeixement. Ara, un cop fet no puc fer res més que recomanar a tothom visitar aquelles terres.


Específicament vaig poder visitar dues ciutats declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO com són Dubrovnik i Mostar. En aquesta segona encara hi ha un destacament de l'exèrcit espanyol fent tasques humanitàries.


A Dubrovnik és imprescindible vistar la ciutat enmurallada i a Mostar el famós pont sobre el riu Neretva que històricament havia unit la cultura cristiana i la musulmana. Aquest pont va ser destruit durant la guerra i es va tornar a inaugurar l'any 2004.


Aprofitant la visita a Mostar és imprescindible la visita a les cascades de Kravice, uns espectaculars salts d'aigua de més de 30 metres amb unes aigues gelades.


Dues visites més que no es poden obviar són a la illa de Korcula, illa natal de Marco Polo, i la ciutat d'Ston ón es pot trobar la segona muralla més llarga del món contruida per tal de frenar l'expansió de l'Imperi Turc. A més en aquesta ciutat es poden menjar les millors ostres del món (segons diuen).


Per tot no puc fer res més que recomanar a tothom un viatge que m'ha encantat i no deixar de recomanar les vistes a les diferents illes que configuren una impressionant costa al mar Adriàtic.


La millor manera d'apendre és viatjar i així poder conèixer les diferents costums.

21/6/08

Crisis, com sempre, no per a tothom.


Aquesta setmana dues notícies m'han cridat l'atenció per sorprenents, una en sentit positiu i l'altra en sentit negatiu.


La positiva, i sóc conscient que molta gent em portarà la contrària, és que Esperanza Aguirre ha decidit congelar el seu salari, i el de tots els alts càrrecs de la Comunitat de Madrid, per aquest any i el proper. Sóc conscient que per a molta gent és una mesura populista, però en aquest moment en que moltes famílies estan patint per tal d'arribar a final de mes, és bo que alguns polítics facin gestos i no inflin encara més els seus sous, que en alguns casos estan desorbitats, si considerem la seva experiència laboral o els seus estudis. Només espero que l'exemple de la Sra. Aguirre el segueixin la resta de polítics, que sovint es troben tant allunyats dels problemes dels ciutadans, i que ho segueixin especialment els polítics d'esquerra que tal i com diuen miren pels interessos de les classes desafavorides i no facin com el President de la Diputació de Girona (ERC) que el primer que va fer en entrar al càrrec va ser apujar-se el sou.


Un atre tema és la segona notícia, ja que resulta que ara el Senat ha decidit comprar 725 aparells de telefonia mòbil per tal de renovar els que ara disposen ses senyories. D'aquests, 300 seran de gama alta, amb connexió a internet i correu electrònic, en total una despesa a càrrec dels nostres impostos de més de 2 milions d'euros. És molt soprprenent que davant tot el que està passant a Espanya la prioritat dels nostres parlamentaris sigui renovar els seus aparells de telèfon per a poder jugar als plenaris.


Al final serà veritat allò que va dir el ministre Solbes que la culpa de la pujada dels preus era dels consumidors, ja que quan anaven al bar, deixaven una propina d'un euro en les consumicions. Quina Barrra aquests ministres!!!!


Per cert, serà casualitat que la crisis dels anys noranta i l'actual només tinguin dues coses en comú?? I aquestes siguin que hi ha el mateix govern socialista amb el mateix ministre d'economia???


Jo no crec en les casualitats.

17/6/08

Bienvenido Mister Marshall!!



He tornat a veure la gran pel·lícula de Luis García Berlanga "Bienvenido Mister Marshall". A vegades va bé disfrutar de grans pel·lícules i observar la vigència de les seves trames.


En aquesta pel·lícula hi ha una gran interpretació del gran Pepe Isbert com a alcalde de Villar del Río. Doncs bé, en aquesta història, resumint molt, el poble està molt il·lusionat davant la visita dels americans en plena època franquista i estan convençuts de que quan arribin els hi faran realitat els seus somnis i per tant l'Alcalde organitza el poble per a que tots els habitants facin les seves sol·licituts de regals


Per tal de que els il·lustres visitants estiguin a gust, l'Ajuntament organitza una gran rebuda per a que els americans es trobin a gust i renten la cara a tot el poble


Al final els americans passen de llarg i no només no porten cap regal dels promesos si no que els habitants han de pagar la festa. És a dir cornuts i pagar el beure.


Cada cop que sento parlar als responsbles del govern català o del govern espanyol tinc la sensació de ser veí de Villar del Río, moltes promeses i al final ens toca pagar i a més no es compleix la promesa.


Per tot, Bienvenido, Mister Socialista!!!

15/6/08

CULTURA DE BARRI, CULTURA DE PAÍS



El passat dissabte dia 14 al vespre vaig poder gaudir d'un concert organitzat per la Fundació Procat a l'Esglèsia de Santa Engràcia, al barri de Prosperitat, al Districte de Nou Barris. En aquest concert hi van participar la Coral Canticorum de la Guineueta, la Coral del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Orquestra de la Universitat de Barcelona. El programa es va dividir en dues parts, la primera on es va interpretar part de la Sarsuela Catalana "Cançó d'amor i de guerra" i una segona part amb una selecció de la "Missa de la coronació" de W.A. Mozart.


Cal aplaudir que entitats de barri facin aquests esforços per tal d'apropar la cultura a tota la ciutadania i són accions que em fan creure que la iniciativa privada encara és capaç d'actuar per un bé comú.


La Fundació Procat és una Fundació que basa la seva activitat en la difusió de la cultura catalana i organitza tres grans concerts durant l'any que són el d'estiu (aquest és el que avui comento), el concert de la Diada Nacional de Catalunya i el Concert de Nadal. Aquest concerts sempre han aconseguit una gran resposta dels ciutadans de Nou Barris i l'exemple de dissabte en que unes 500 persones omplien l'esglèsia (amb gent a peu dret) és un clar exemple.


Encara que ja ho vaig fer personalment dissabte, voldria felicitar des d'aquesta modesta tribuna al President de la Fundació Procat en Rafael Delgado i al Director Musical del Concert en Constatí Sotelo. Persones com ells lluiten per a que Nou Barris sigui conegut per altres manifestacions culturals que no siguin a les que estem acostumats i per les que alguns sempre identifiquen el Districte.


De tot, només un punt fosc i és que cap representant polític electe va tenir a bé anar a l'acte, sembla ser que alguns no volen que Nou Barris sigui conegut per cap altre manifestació cultural que les que ja sabem i tenim en ment. Encara que no recolzin amb la seva presència aquests actes, la veritat és que cap dels assitents els va trobar a faltar davant una interpretació excel·lent com la que van fer músics i cantants.


La cultura d'un país comença per la dels seus ciutadans. Per tot moltes felicitats i endavant!!!

14/6/08

LA POLÍTICA NECESSÀRIA

Ara fa uns dies, vaig poder estar en una de les presentacions que el President Jordi Pujol està fent de les seves memòries, concretament la que va fer al Centre Cultural "Els Propis" de Nou Barris.
Encara avui el President Pujol segueix sent un referent per a molta gent i l'assistència a l'acte d'unes 200 persones ho va deixar clar.
La veritat és que un cop setides les seves paraules em pregunto com és que ja no hi han politics d'aquesta pasta.
Actualment vivim uns moments en els que els polítics, per regla general, actuen per oportunisme i electoralisme, als dictats del màrqueting i a cop d'enquesta deixant de banda els interessos de país per tal d'afavorir els interessos de partit.
Ara que està de moda parlar de la desafecció política, caldria reflexionar sobre les causes per les que es produeix, i al meu entendre és degut a la gran distància que els politics han volgut marcar respecte a la ciutadania.
Els polítics han esdevingut una "casta" pròpia allunyada de la realitat i molts han fet de la política la seva professió.
Ara que diferents partits polítics aniran fent els seus respectius congressos seria un bon moment per a que tots plegats reflexionin i segueixin l'estela que un dia va iniciar el President Pujol.
No em vull resignar, entre tots ho farem!!!!

11/6/08

EL PRIMER DIA



Avui començo a publicar el meu blog, portava temps donant voltes sobre com fer-ho i sobre què havia de publicar i finalment m'he decidit. El motiu és que finalment crec que cal obrir un espai, encara que sigui molt modest per a poder expressar les meves opinions.


Aquest dies el país està sotmés a una crisis encara que el govern estigui utilitzant eufemismes per tal d'evitar reconèixer la seva profunda incapacitat per a gestionar i donar solucions al que està passant.


Les dades econòmiques són preocupants, sobretot pel que fa a l'atur, la pujada dels preus i la limitació del crèdit per part dels bancs. Les families ja no arriben a final de mes i el govern només es preocupa d'amagar-se i de coses que no costen diners, ja que prefereixen gastar en altres coses com en la famosa mesura de la devolució dels 400 euros que és un altre gran engany als que ja ens estem acostumant.


A Espanya surt gratis mentir, hi ha polítics que no saben el significat de la parula vergonya i el govern actual ha jugat constantment amb la bona fe dels ciutadans. Ens han enganyat amb la llei de la dependència, amb l'ajut de lloguer per a joves, en l'ajuda a les viudes o a Catalunya amb la transferència de rodalies o la publicació de les balances fiscals. En un país normal això provocaria la caiguda d'un govern però aquí no.


L'esperit d'aquest blog serà reflexionar sobre les coses que realment ens estan afectant, evidentment des d'un punt estrictament personal i què, per descomptat, acceptarè qualsevol crítica o correcció però sempre amb fonament.


Hi ha antecedents sobre la mentida governamental, la més greu la que va utilitzar el règim nazi a base de dir mentides repetidamnet fins que la gent se la cregués, jo em nego a que la mentida sigui habitual en la vida política del meu país.