26/7/08

Catalanisme i realitat


Avui em permeto copiar l'article de l'Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, publicat a "El Punt", el passat 11 de juliol. Hi han poques coses a afegir.

"Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.

La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla.

L'autonomisme ens vol fer creure que pot defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si els catalans tenim aigua i com, si s'inverteix en xarxa elèctrica, si es traspassen els ferrocarrils i aeroports o si s'hi inverteix..."

24/7/08

Ja n'hi ha prou!!!!!


Fa uns dies qu estic descobrint qué és el socialisme real, és a dir, el que practiquen els socialistes quan governen. Ara resulta que per tal de intentar lluitar contra la crisi (terme que sembla no poden utilitzar els membres del PSOE) han decidit gastar 300 milions d'euros en comprar terrenys per tal de fer vivenda de protecció oficial. Jo creia que els socialistes el que feien era socialitzar els beneficis (és el que vaig estudiar a la facultat quan feia ciència política) però ara resulta qué com que els constructors sembla que ja no fan tant de negoci amb l'habitatge, cal ajudar-los de manera indirecta comprant els seus terrenys. Per tant ara el que es fa és socialitzar les pèrdues.


Aquests socialistes, estan disposats a ajudar a tots els sectors amb problemes o només als grans empresaris que durant anys s'han enriquit sense pensar en el conjunt de la societat??? Cal recordar que el greu problema de la vivenda es deu a que durant anys els constructors han inflat de manera escandalosa el preu de la vivenda, intentant obtenir plusvàlues de fins al 30% en cada construcció.


D'altra banda ara estem veient que ni les xifres d'atur, ni de creixement econòmic no són les que el Sr. Zapatero ni el Sr. Solbes ens van dir abans de les eleccions del 9 de març, es demostra una vegada més que els socialistes són els grans mestres de la mentida i del rentat de cervell. Fins i tot actualment els comptes de l'Estat es troben en números vermells.


Algú es pot imaginar que passaria si aquesta crisi l'estigués gestionant un govern del PP??? Algú sap on estan els sindicats, grans defensors dels treballadors??? I els mitjans de comunicació, per què aquesta complicitat amb el govern??? A mi només em ve al cap una paraula per definir aquestes actituts i és la paraula castellana "paniaguados".


Finalment, algú recorda el debat Solbes-Pizarro d'abans de les eleccions en que els "palmeros" van donar com a guanyador el gran ministre Solbes??? Potser seria bo que Antena 3 el tornés a emetre i veure qui va enganyar de forma deliberada als espanyols.


Quina llàstima que Espanya sigui un dels pocs països occidentals on no hi ha cap esperit crític amb segons quin polítics i on a més no hi ha memòria.

10/7/08

Preparat per al Congrés!!!!


Demà comença a Barcelona el XVè Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya en el que participaré com a Delegat en representació de l'Agrupació de Nou Barris i serà ja, el meu tercer congrés del Partit.

Ara, abans de començar m'agradaria fer unes reflexions sobre com hauria de sortir el nostre partit d'aquest Congrés.

1. CDC ha de continuar sent la força política majoritaria del nostre país i en la propera convocàtoria electoral ha de tornar ha ser la força que encapçali el Govern de la Generalitat.

2. S'ha de transmetre als ciutadans un missatge clar i directe, fent veure les propostes que ens faran tornar a recuperar la confiança majoritaria dels catalans.

3. La direcció ha d'augmentar el contacte directe amb les bases per tal de rebre les opinions dels ciutadans. Els partits els formen els militants de base i la democràcia hauria d'anar d'abaix cap a dalt i no a la inversa.

4. Catalunya ha de tornar a ser un referent i això només es pot aconseguir amb il·lusió i empenta. Aquesta il·lusió s'ha de transmetre a la ciutadania, així com l'orgull de pertànyer a un gran país.

5. Un partit no pot caure en personalismes, el projecte ha de ser comú i majoritari i la direcció nomès són la cara pública d'un projecte global.

6. Cal establir punts de relació amb la societat, amb constant contacte amb entitats per tal d'aconseguir el que sempre ha representat el catalanisme, que històricament ha estat una xarxa de persones en defensa d'un ideari.

7. Cal denunciar de forma permatent, l'anestesia a la que ens han sotmés els socialistes i l'esquerra en general. A Catalunya tenim l'esquerra més antiga ideològicament de tot el món occidental ja que no han evolucionat gens des de la transició.

8. El nostre projecte és el que més cotes de benestar ha donat a Catalunya, ho hem d'explicar per engrescar a la gent a que vingui amb nosaltres. Cal capitalitzar el descontentament existent a la societat catalana.

9. La política serà propera al ciutadà o no serà. Cal parlar del que realment importa al ciutadà i no fer debats esterils que només serveixen per a separar i no per a unir.

10. Catalunya no es pot permetre molts més anys de desgovern i CDC pot retornar la il·lusió.

Estem preparats i ho farem!!

7/7/08

AL LORO!!!!




Primer de tot vull dir que el Sr. Joan Laporta no ha estat mai Sant de la meva devoció, més aviat tot el contrari. Crec que ha estat un personatge bastant dubtós en la història del Barça, ja que va ser el creador de l'oposició dins un club esportiu, cosa desconeguda fins la seva entrada en joc contra el President Núñez.

El Sr. La porta ha estat la persona que ens va descubrir què era presentar una moció de censura a un club de futbol i ara li ha tocat tastar la seva pròpia medicina.

La raó que em porta a parlar d'aquest tema és el resultat del vot de censura que va tenir lloc ahir 6 de juliol. Més d'un 60 % dels socis li han dit al President que torni a casa a dedicasr-se a la seva feina i deixi ja el FC Barcelona. Estatutariament la moció no ha prosperat ja que per a que així fos calia un 66% dels vots a favor de la moció.

Doncs bé, el que resulta més curiós és que el Sr. Laporta ara fa 10 anys, quan va intentar censurar sense èxit la gestió del President Núñez va dir que amb només amb un vot de diferència a favor de la moció el President Núñez hauria de dimitir. UIII!!! com han canviat el temps.

La veritat és que jo considero que ningú que tingui en contra al 60% dels socis d'una entitat pot ser el President de la mateixa, però bé, intentar saber la moralitat d'aquest sinistre personatge m'obligaria a estudiar psicologia.

Només un excès de poca vergonya o unes ansies de poder sense límit justificarien la seva continuitat al front del Barça, i la veritat no sé que és pitjor.

Veient ahir les declaracions del Sr. Laporta dient que havien estat legitimats per les urnes, em recorda al polítics populistes sud-americans, que sempre justifiquen les seves accions encara que la gent no les recolzi.

El personatge, cal dir que s'ha beneficiat molt del tipus de periodisme esportiu d'aquest país, que a vegades només es mou per interés propi al marge de l'objectivitat. La veritat no sé quin periodisme és més parcial si el polític o l'esportiu.

La veritat és que sempre s'ha dit que el Sr. Laporta es volia dedicar a la política. Veient aquests dies les noticies repecte a pseudodictadors africans o populistes a l'Amèrica llatina, li recomanaria que anés triant un país per a cobrir el seu ego, però que en cap cas trii Catalunya.

4/7/08

Ara la corbata!!!!


Sovint quan veig accions o declaracions del Govern espanyol acostumo a pensar qué hem fet els ciutadans per a merèixer uns polítics com aquests (també em passa amb el Govern de Catalunya). M'explico, aquesta setmana durant el Plenari extraordinari del Congrés dels Diputats el Ministre d'Indústria, Sr. Miguel Sebastián, es va presentar sense corbata cosa que no va agradar al President del Congrés, el Sr, Bono. Aquest va regalar-li una per tal de que el Sr. Ministre anés al Plenari com a d'anar un Ministre i no com quan un va a una calçotada.


El Ministre va negar-se a anar vestit amb corbata i ha declarat que fins a l'octubre no se la posarà per tal d'estalviar energia. Sembla ser que ha recomanat als treballadors del ministeri que no en portin per a poder tenir l'aire acondicionat a 25º.


El que jo no entenc és la relació entre la corbata i la despesa d'energia, ja que desconec la calor que et pot donar una corbata. Jo, que també n'he de portar, i amb molt de gust per cert, no m'he trobat mai que aquesta peça de roba em faci venir calor, si no que sempre l'he portat sense fer-ne una qüestió ideològica.


A Catalunya ja ens hem mal acostumat a que els senyors polítics vagin a actes sense corbata i sense complir en moltes ocasions les mínimes normes d'etiqueta. Segur que tots aquests polítics si haguéssin de buscar una feina com a executius d'una empresa, el primer que farien seria posar-se una corbata per tal de donar una bona impressió, llàstima que de tots aquest molt pocs saben el que és passar una entrevista de feina.


Portar corbata no té res a veure amb ser de dretes si no simplement a saber anar en cada moment com és necessari.


Si a un Ministre o a un Diputat no li agrada anar amb corbata o vestit com cal, que renuncii al seu càrrec, ja que al cap i a la fi és el seu uniforme, ja que molta gent cada dia va a treballar amb uniforme i no protesta, cobrant molt menys que els nostres representants.


Per tot, Visca la corbata!!!!

1/7/08

Viatge a Bòsnia i Croàcia


La setmana passada aprofitant la setmana de Sant Joan vaig estar un dies a Bòsnia-Hercegovina i Croàcia. La veritat és que tenia alguns dubtes sobre fer aquest viatge, fruit del desconeixement. Ara, un cop fet no puc fer res més que recomanar a tothom visitar aquelles terres.


Específicament vaig poder visitar dues ciutats declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO com són Dubrovnik i Mostar. En aquesta segona encara hi ha un destacament de l'exèrcit espanyol fent tasques humanitàries.


A Dubrovnik és imprescindible vistar la ciutat enmurallada i a Mostar el famós pont sobre el riu Neretva que històricament havia unit la cultura cristiana i la musulmana. Aquest pont va ser destruit durant la guerra i es va tornar a inaugurar l'any 2004.


Aprofitant la visita a Mostar és imprescindible la visita a les cascades de Kravice, uns espectaculars salts d'aigua de més de 30 metres amb unes aigues gelades.


Dues visites més que no es poden obviar són a la illa de Korcula, illa natal de Marco Polo, i la ciutat d'Ston ón es pot trobar la segona muralla més llarga del món contruida per tal de frenar l'expansió de l'Imperi Turc. A més en aquesta ciutat es poden menjar les millors ostres del món (segons diuen).


Per tot no puc fer res més que recomanar a tothom un viatge que m'ha encantat i no deixar de recomanar les vistes a les diferents illes que configuren una impressionant costa al mar Adriàtic.


La millor manera d'apendre és viatjar i així poder conèixer les diferents costums.