25/10/09

Ximpleries progressistes

Avui després d’un temps sense actualitzar el blog em permeto recomenar un article aparegut avui a La Vanguardia del periodista i escriptor Toni Soler, realment clar i directe i amb el toc d’humor característic que posa de manifest els debats estèrils en els que alguns politics entren, obviant la realitat del País.
"Feliz invierno
ASESORAR. "Que todos se permitan asesorar al Príncipe pero que nadie decida por él".Ahora mismo no sé si la frase la escribió Nicolás de Maquiavelo o la he oído en una película, pero estoy seguro de que la mayoría de nuestros gobernantes la suscribirían; por algo los consellers se hartan de nombrar consejos asesores de carácter independiente, a los que finalmente hacen poco o ningún caso, porque sus miembros poco o nada saben de política, que es de lo que se trata. Entonces, ¿por qué los crean? Pues, en el peor de los casos, para devolver favores pasados, asegurarse favores futuros y dar salida al compañero de partido que siempre se queja de que no pilla cacho. Y en el mejor, para proyectar ante la opinión pública la imagen de que se ejerce una gobernabilidad abierta, sensible a la opinión de los expertos, aunque sean más o menos independientes. Claro que esto tiene sus riesgos, como por ejemplo que los asesores se lo crean e intenten honradamente (o no) administrar su consejo y elevarlo al conseller de turno que, si no lo atiende, puede ser acusado de autista o sectario, o ambas cosas.
NAVIDAD. Algo así le puede ocurrir al conseller Ernest Maragall con el Consell Escolar de Catalunya. Que conste que este organismo no es un capricho del actual titular de Educació, sino una consecuencia de laLODEyde la legislación educativa catalana, y que sus miembros no son de elección digital sino corporativa, es decir, representan a maestros, alumnos, padres y madres, municipios, universidades, sector privado, etcétera. Lo cuál no es ningún consuelo para Maragall, que tiene sobre su mesa el acta de la reunión celebrada por el Consell Escolar el pasado día 9 de octubre, en la que se decidió, por acuerdo mayoritario de los asistentes, proponer que las vacaciones de Navidad pasen a denominarse "vacances d´hivern", y las de Semana Santa, "vacances de primavera". Con ello se pretende llevar la laicidad educativa a las últimas consecuencias, y no ofender las creencias de una parte de la población que reza a otro Dios o a ninguno. Éramos pocos y parió la burra, se debe decir Maragall. Y también Montilla, cuya divisa, en teoría, es que el Govern debe intentar resolver problemas, y sobre todo no crear problemas nuevos.
NOMBRES. Pues esto será un problema, y traerá cola, porque este país no se formó ayer, y tiene una tradición, e incluso a los no creyentes nos parece una tontería cambiar una nomenclatura que no molesta a casi nadie, pues no supone imposición alguna; y que refleja, se quiera o no, cuáles son nuestros referentes históricos y culturales. Pero es que encima el cambio no servirá de nada, porque las navidades seguirán siendo las navidades, porque así lo quiere la Iglesia, y el Corte Inglés, los catalanes de a pie que hemos crecido con el Tió y el Belén, y los catalanes de nuevo cuño, que quizá rezan a un Dios distinto pero saben en qué país han decidido enraizarse, y por lo general (imanes barbudos a parte) tienen más sentido común que algunos que dicen hablar en su nombre. Parece mentira: Con la que está cayendo, con lo cuestionado que está el sistema educativo, y algunos prefieren meterse en berenjenales que quizá algún día nos llevarán a sustituir el puente de la Purísima por el puente de Otoño, y a rebautizar al conseller de Obras Públicas como Joaquim Hivern.No sé yo si Maragall consentirá en dar un paso tan temerario que, si da votos a alguien, no será a su partido, sino a Iniciativa, y en mayor medida a la oposición."

4/8/09

El final de l’Estat de Dret


Ahir dilluns amb la resolució del cas “Camps” per part del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana s’ha certificat una sospita que fa temps alguns teníem i és el final de l’Estat de Dret a Espanya en tant que la divisió de poders ha quedat clar que no existeix.

No vull entrar en el fons de l’assumpte, que sempre m’ha semblat fum i on hi havia més política que Justícia, si no que em vull referir a l’anunci que va fer la Vicepresidenta De la Vega relatiu a l’anunci que la Fiscalia General de l’Estat presentarà recurs contra la decisió del TSJCV.

L’anterior fet que pràcticament ningú ha comentat es carrega la separació de poders establerta per les idees de Montesquieu. Ja sabem que la Fiscalia General de l’Estat orgànicament depèn del Govern de l’Estat però això no vol dir que en pugui disposar segons la seva voluntat.

En un pais amb tradició democràtica, seria impensable que el Govern llenci a la Fiscalia contra algú en concret. La Fiscalia ha de decidir per ella mateixa la seva actuació ja que en cas contrari, si pensem que el Govern pot “llençar” contra els ciutadans a la policia i la Fiscalia, és que alguna cosa no va bé i potser ens hauríem de preocupar.

En un país normal si el Fiscal General rep, de la manera que ha passat aquí, una instrucció per part del Govern, podrien passar dues coses: que la Vicepresidenta dimitís o que el Fiscal General no seguís l’ordre i en conseqüència dimitís. Desgraciadament aquí no hi ha ètica i no passarà res d’això i és una pena ja que cada dia que passa un ciutadà de peu que reflexiona sobre les coses que passen creu menys en la Justícia espanyola.

Com és que a la resta d’Europa o EEUU existeix la tradició de dimitir i cuidar les formes i aquí no? En fi, continuarem pensant que les coses poden canviar.

12/7/09

Quin mal exemple!!!!



Aquest és l’apartat de L’Estatut que marca el termini per a l’aplicació del sistema de finançament. L’Estatut d’Autonomia va entrar en vigor el 8 d’Agost de 2006. Cadascú pot fer els seus càlculs.

DISPOSICIÓ FINAL PRIMERA. APLICACIÓ DELS PRECEPTES DEL TÍTOL VI
1. La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI.
2. Els preceptes del títol VI es poden aplicar de manera gradual atenent llur viabilitat financera. En tot cas, aquesta aplicació ha d'ésser plenament efectiva en el termini de cinc anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut.

Avui el Govern espanyol i el Tripartit català han obert la veda per tal que els ciutadans incompleixin les lleis. Si un Govern ho pot fer, els particulars entenc que també. El resultat resulta molt perillós d’imaginar.

Estic esperant quin mitjà de comunicació publica les dades en funció del que diu la llei orgànica que varen aprovar les Corts Espanyoles i que és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

11/7/09

Desafecció política


En els últims temps està de moda que experts i Governs, com el de la Generalitat, es gastin diners i el temps en fer estudis sobre les causes per les que la gent no va a votar i el motiu perquè als politics cada vegada se’ls veu més allunyats de la realitat. Sense ser expert en res i sense necessitat d’haver de gastar un euro en diré unes quantes:

1. No resulta comprensible que hi hagi partits que guanyin les eleccions i no governin. Les coalicions de perdedors no generen res més que frustració i la imatge de que els perdedors, tot i ser-ho, poden esdevenir els gestors dels interessos de la globalitat que per voluntat no els ha atorgat la confiança, és un mal exemple per a la societat.
2. No resulta comprensible que les lleis siguin d’obligat compliment per als ciutadans i els governs les puguin incomplir. Em refereixo per exemple a l’Estatut de Catalunya, llei votada pels catalans i que el Govern espanyol amb bones paraules i un somriure el lamina ja des del principi amb el just finançament que els catalans ens mereixem i que les Corts espanyoles han aprovat mitjançant al llei orgànica que aprova l’Estatut.
3. La política en alguns àmbits s’ha convertit en nepotisme, col·locant sense criteri a familiars per a que visquin de la “sopa boba” sense exigir unes mínimes qualitats i pagant sous i beneficis de luxe que al sector privat no aconseguirien mai.
4. Incompliment sistemàtic de promeses, prenent el pel als ciutadans: transferències de rodalies, llei de la dependència, pensions de viduïtat, ordinadors al escolars, finançament, ajudes a l’emancipació i un llarg etc.
5. No resulta assumible que en alguns casos es portin governant set anys i la culpa de tot encara continuï sent de l’oposició. La incompetència és un greu mal i es pot disfressar amb la demagògia i l’engany.

En definitiva, si es continua prenent als ciutadans com a passerells, al final l’única opció es l’emprenyada, que en el cas de Catalunya es manifesta no anant a votar. En qualsevol altre país quan un Govern pren el pel als ciutadans perden les eleccions, aquí simplement es tendeix a ignorar a la casta política. Una pena realment, perquè afortunadament no tots els polítics són iguals i n’hi ha que han demostrat que poden gestionar un país tenint una visió de la realitat no partidista i posant els interessos de país per sobre dels interessos de país.

Preparats per a votar???

26/4/09

Feria de Abril a Catalunya


Avui recomano un molt bon article de Pilar Rahola publicat avui a La Vanguardia. Una vegada més se li ha de donar al raó, aquesta vegada sobre l'indecent negoci que alguns fan amb la Feria de Abril gràcies a les grans subvencions que reben de les administracions, és a dir amb els nostres diners.

"La gran mentira

Los políticos desfilan por la Feria como si fuera un baño purificador, el Ganges de nuestros complejos

Este artículo no pretende hacer amigos. Ni tampoco pretende agriar la diversión a quienes se marquen unas sevillanas estos días de abril. Muy al contrario, si algo me parece sano, en estos tiempos de persistentes malas noticias, es que la gente salga a bailar, se tome unas cañas y pase el rato con los amigos. Recordar, además, la música y la cultura de esa Catalunya candeliana, que cambió la piel de este viejo país, me parece tan necesario como justo. Pero hay un abismo entre defender la Catalunya de mezclas y considerar que la Feria de Abril que monta la Fecac, bien regada con dinero público, es la expresión de esa realidad. Hay una gran diferencia entre defender la identidad andaluza de muchos catalanes y convertir un negocio privado en el estandarte de esa identidad. Y, por supuesto, hay un abismo entre construir puentes culturales y tener el monopolio de los chorizos que se venden en una feria. Lo primero es construcción de la convivencia. Lo segundo, es puro y duro negocio.

Así pues, hay una inmensa diferencia entre bailar sevillanas en un centro cultural y ser el mandamás de una Feria que decide qué marcas se venden, qué música se toca y hasta quién puede poner caseta. Y todo ello, exigiendo que se abran las arcas públicas, para subvencionar el evento. Este año, por cierto, en plena crisis, con un paro que supera el 16%, con el dinero público en colapso, con la ley de la Dependencia en bancarrota permanente y con cien mil personas sin subsidio de paro, nuestras administraciones han otorgado 299.300 euros a los organizadores de la Feria. No sólo se trata, pues, de la expresión cultural más generosamente regada con dinero público de Catalunya, sino también de la más abusivamente tutelada. ¿Por qué hemos convertido al señor García Prieto en una especie de embajador áulico de los andaluces de Catalunya? ¿Por qué casi todos los políticos se ponen en la fila para enseñar su careto en alguna caseta? ¿Por qué subvencionamos, con el dinero de todos, un generoso negocio privado? ¿Está previsto que los empresarios que gocen de dicho negocio palíen la subvención donando parte de sus beneficios? Y ¿cómo es posible que haya marcas que no puedan vender en un acontecimiento subvencionado? ¿Quién decide, quién controla, quién manda? Quien está claro que no manda es quien pone el dinero de todos.

Algunas consideraciones. De entrada, que fue Jordi Pujol el primero que comió alpiste en la manita del señor García Prieto, quizás necesitado de hacerse perdonar su catalanísimo origen. "Ponga unas sevillanas en su vida, y será menos sospechoso". Pero con él, toda la clase política catalana ha desfilado por el chiringuito montado por la Fecac, como si fuera una especie de baño purificador, el Ganges de nuestros complejos. Era tanta la presión ambiental, que parecía que pasaban lista de políticos, y ¡ay de los que no fueran! Y así, año a año, en un ritual de extrañas apariencias, donde nadie era quien decía ser, pero todos sonreían a la cámara. En el fondo, todo este gran montaje parte de una gran mentira, que hemos decidido convertir en un hecho irrefutable: que se trata de la expresión de una cultura popular, cuando se trata, fundamentalmente, de un buen negocio. Mientras tanto, desfallecen decenas de expresiones culturales, algunas de las cuales tan abandonas a su destino, que pueden desaparecer. ¿Es necesario recordar, por ejemplo, que la Cobla Nacional de Catalunya no goza de presupuesto asignado? Más grave aún, puestos a subvencionar con 300.000 eurazos este acontecimiento, ¿tienen derecho los organizadores a prohibir otro tipo de músicas y bailes, como así lo han hecho?


Concluyo rematando amigos: esto es una inteligente tomadura de pelo, capaz de alimentarse de las muchas debilidades de nuestros acomplejados políticos. La cuestión es: ¿hasta cuándo mantendremos el negocio de algunos con el dinero de todos? Y, sobre todo, ¿hasta cuándo permitiremos que usen lo andaluz como coartada?"

28/3/09

Mossos d'Esquadra, la nostra policia



Aquests últims dies s’ha parlat molt de la intervenció dels Mossos d’Esquadra durant el desallotjament de la tancada que tenia lloc a la Universitat de Barcelona en protesta per la implantació del Pla Bolonya en el sistema universitari espanyol.

El primer que cal dir és que els Mossos van fer el que s’espera d’ells i concretament de la divisió antiavalots. Es pot saber què es pensa la gent que fan els antiavalots d’una policia?? Doncs fan el que han fet dissoldre manifestacions no autoritzades garantint l’ordre públic i garantint els drets dels ciutadans.

En aquest país s’ha lluitat durant molts anys per a tenir una policia integral i no un cos folklòric de seguretat. Voler tenir policia pròpia vol dir això, o és que ens hem oblidat de les intervencions que fa la Policia Nacional o la Guardia Civil o fins i tot els antiavalots de la Guardia Urbana de Barcelona.

Veure com aguantaven els Mossos a la Plaça Sant Jaume, el llançament de tota classe d’objectes i pintura sense intervenir a dissoldre la concentració resulta un fet molt negatiu per a l’ imatge del cos dels Mossos d’Esquadra. Tenien l’ordre de no respondre provocacions per no malmetre encara més l’ imatge de la Conselleria. Realment increïble i de psiquiàtric.

Realment em sorprenen els cometaris fets per la progressia d’aquest país intentant desprestigiar a la nostra Policia.

El problema bàsic és que un partit que històricament ha fet del fet d’anar contra qualsevol tipus de policia ara és l’encarregat de comandar el cos de policia i l’únic que estant fent és intentar carregar-se el model policial català, en el que no han cregut mai ni hi creuen. Recordem que del tripartit actual l’únic partit que sempre ha defensat una policia integral catalana ha estat ERC, ni PSC ni ICV ho havien recolzat mai quan ho van aconseguir els Governs de CiU

El fet que desprès de tot únicament sigui cessar el Director General de la Policia marca l’esdevenir de la Conselleria d’interior, comandada, possiblement, pel Conseller més incompetent de la historia de la Generalitat. Si el Sr. Saura no dimiteix, el Sr. Montilla l’haurà de cessar pel bé del país i si aquests no ho fa, qui haurà de marxar serà ell per premiar l’incompetència a la principal institució del País.

El meu màxim suport al Cos de Mossos d’Esquadra, Policia Nacional de Catalunya.

2/2/09

No ho entenc


Aquest dies s'està recordant els 50 anys de la Revolució cubana que va portar a Fidel Castro al poder.


He de dir que m'ha sorprés molt veure dirigents i partits d'esquerra del nostre país en manifestacions de suport al gran dictador. Hem de recordar que la dictadura cubana empresona periodistes, homosexuals, polítics contraris a l'ideologia en el poder i tota la gent que d'una manera o una altra no es rendeix al designi del Partit Comunista Cubà.


Evidentment no ens hem d'oblidar que el règim encara aplica la pena de mort en procediments sense cap tipus de garanties jurídiques i a més té la presó de Guantanamo (la cubana) que és el signe de la repressió del poble cubà,


És per tot això que la pregunta que en ve al cap és si els partits d'esquerra a Espanya i Catalunya, defensen l'empresonament de periodistes, politics no sotmesos a l'ideologia dominant, homosexuals i que a més s'apliqui la pena de mort a tots aquests quan el "Govern" ho consideri necessari. Si no és així no entenc el suport a la dicatadura cubana.


Aquesta esquerra prediluviana que tenim en aquest país coneix Cuba des de la distància i en tot cas en alguna visita allotjats al "Gran Melià l'Havana", això no és Cuba senyors!!!! I a alguns no ens enganyen encara que s'hi esforcin.

28/1/09

El circ en el que ens toca viure



La veritat es que cada dia em costa més decidir el tema sobre el que he d'escriure, bàsicament perque els fets que cada dia passen i els polítics que ens governen ens estan donant cada dia mostres per donar-nos de baixa com a ciutadans o com a mínim com a contribuents que paguem el sou a autèntics gestors del tot incompetents. Anem per parts:

1. Un cop d'aire fa caure un poliesportiu i no hi ha responsabilitat de ningú. es demostra que en aquest país ni tant sols amb morts pel mig cap polític dimiteix.

Resulta que el poliesportiu es va fer sense que hi hagués una revisió de cap arquitecte com obliga la llei.

El President Montilla ens diu que la culpa és dels meteoròlegs que no van fer una previsió del tot acurada. Realment increïble. A més diu que es va dir als ajuntaments que no es realitzessin activitas a l'aire lliure, desgraciadament el correu es va enviar a les 16h del dissabte, 5 hores després del tràgic accident.
El Conseller Saura, absolutament desbordat pel càrrec és incapaç de reconèixer els errors i reconèixer que el telèfon d'emergències no va respondre com caldria.
2. Continuant amb el Conseller Saura que és un pou de ximpleries. Resulta que ara es dedica a anar a manifestacions en comptes de controlar-les, com exigeix el seu càrrec. Justifica la reducció de velocitat per evitar mort per asma. Provoca conflictes diplomàtics sense cap necessitat i que ha de suavitzar el propi President amb l'ambaixador d'Israel.
3. El gran ministre Sebastián ens diu que comprem productes nacionals i no anem a esquiar als Alps, que ho fem als Pirineus, Jo no sé en quins entorns es mou però jo no conec a ningú que vagi a esquiar als Alps el cap de setmana i la gent que jo conec quan va a comprar mira els preus i si el producte italià és més barat que l'espanyol comprem el barat, suposo que el Ministre Sebastián no sap que és arribar just a final de més.
Per cert aquesta campanya pro-productes espanyols recorda a les que es feien durant el franquisme. La veritat és que les coses es repeteixen. I també li diria al Sr. Ministre que a casa meva no han arribat les bombetes que ens va prometre per estalviar energia.
4. Finalment, el President Zapatero es presenta a un programa de televisió i diu que les armes que Espanya està venent a Israel no serveixen per a matar i que ell no va prometre mai la plena ocupació. Sort que també hi ha gent que tenim memòria i recordem el rètol "Por el pleno empleo" amb el que es va presentar a les darreres elecions quan tothom veia la crisi excepte ell que no la va reconèixer fins que la cua d'aturats va arribar a Roma.
En fi continuarem pensant que algún dia tot canviarà i deixarem de viure en un permanent circ. La desgràcia és que en un circ ens ho podem passar bé però amb aquesta colla només patim vergonya.

6/1/09

Conflicte al Pròxim Orient


Davant la permanent desinformació de la que els mitjans de comunicació catalans i espanyols en general continuen fent gala respecte al conflicte existent al Pròxim Orient avui us proposo la lectura de l'article publicat avui per Pilar Rahola a La Vanguardia. És bastant aclaridor i trenca alguns mites que ens volen inculcar per part del pensament únic existent contra Israel. Poques coses es poden afegir.

La histeria antiisraelí

Entiendo que nos quieran borrar del mapa, pero no pretendan que cooperemos con ustedes para lograr ese objetivo". El hecho de que esta vieja frase, de una cáustica Golda Meir a los dirigentes palestinos, sea tan vigente en la actualidad nos da la medida de la tragedia que sufre Tierra Santa desde hace décadas.

En realidad, esa misma frase yace en la drástica decisión militar que ha tomado el Gobierno israelí, y que lo ha vuelto a poner bajo el punto de mira -y de ira- planetario: la necesidad de frenar el permanente intento de destrucción de Israel.

Como decía recientemente el profesor Joan B. Culla, ante la incursión militar del Tsahal en la franja de Gaza caben múltiples reacciones y algunas tienen un sentido crítico justo. Pero como abundan las reacciones histéricas, carentes de cualquier atisbo de reflexión serena, estrictamente basadas en el maniqueísmo y el prejuicio, será necesario hacerse algunas preguntas al albur de los hechos.

Lo escribía hace poco el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operación Plomo Fundido es una operación justa. Y es, también, una operación trágica". Discrepo del término "justo" porque, como también decía Golda Meir, "las guerras no nos gustan, ni cuando las ganamos". Nunca puede considerarse justa una incursión militar que provoca decenas de muertos, aunque tenga como objetivo la destrucción del operativo militar de Hamas. Pero, ¿puede considerarse inevitable?

Algunos intelectuales, como Amos Oz, ya han alertado de que la incursión en Gaza implicará una nueva gran campaña contra Israel. Pero incluso la izquierda israelí mantiene una posición muy tibia respecto a la incursión. Y es que la decisión de atacar a Hamas llega después de un tremendo cansancio de la sociedad israelí, harta de no encontrar ninguna salida ni ninguna esperanza. Y harta de saber que el otro lado trabaja incansablemente para destruirla.

Veamos, pues, las preguntas, dirigidas especialmente a los pancartistas que vociferan su odio a Israel por las calles de nuestras ciudades, la mayoría sospechosos habituales, desde los convencidos de la izquierda intolerante, siempre preparados a levantar el puño contra Israel, hasta los múltiples sectores del islamismo. Curioso, por cierto, este pornográfico compadreo. Los que salen a la calle dicen hacerlo a favor de la libertad de Palestina.

Bien, ¿dónde han estado durante todos estos años en que han crecido fenómenos fundamentalistas que oprimían hasta el delirio a los propios palestinos? ¿Hamas tiene algo que ver con la libertad, o tiene todo que ver con el fascismo de corte islamista? ¿La libertad se defiende adiestrando a niños para el suicidio y esclavizando a mujeres? ¿La libertad la defiende Irán, país que sostiene económicamente a Hamas? ¿Es la libertad el patrimonio de los terroristas de Hizbulah?

Dicen, también, que salen a la calle por solidaridad. Bien. ¿Solidarios con quién? ¿Con Mahmud Abas, el presidente palestino, que ha sido menos crítico con la incursión que cualquier pancartista europeo? ¿Con los palestinos que no están de acuerdo con el uso de los fondos de ayuda a Palestina para armar ejércitos y preparar atentados? ¿Se han preguntado qué ocurre con esos fondos? ¿La solidaridad con los palestinos se defiende minimizando el terrorismo y perdonando las agresiones de Hamas? ¿Se defiende la paz aupando a líderes palestinos que no creen en ella?

Es cierto que, contra Israel, la izquierda intolerante vive mejor. Y es cierto también que, a realidades complejas, la masa vociferante prefiere la simpleza de los malos y buenos. Pero más allá de los prejuicios, los hechos son tozudos. Israel se retiró de Gaza, dejando intactas las estructuras económicas que había creado. Hamas las destruyó todas y aprovechó la retirada para volver a preparar un ejército de destrucción. Y centenares de misiles después continúa preparándose para ello.

El silencio de esa izquierda, hoy tan gritona, ha sido muy significativo. Lo que está ocurriendo en Gaza es trágico. Pero no empezó con la incursión de Israel. Y cargar todas las culpas contra Israel es cómodo y es simple, pero no sirve de nada. Porqué el principal enemigo del pueblo palestino palpita en su interior.