Crisis, com sempre, no per a tothom.

Aquesta setmana dues notícies m'han cridat l'atenció per sorprenents, una en sentit positiu i l'altra en sentit negatiu.

La positiva, i sóc conscient que molta gent em portarà la contrària, és que Esperanza Aguirre ha decidit congelar el seu salari, i el de tots els alts càrrecs de la Comunitat de Madrid, per aquest any i el proper. Sóc conscient que per a molta gent és una mesura populista, però en aquest moment en que moltes famílies estan patint per tal d'arribar a final de mes, és bo que alguns polítics facin gestos i no inflin encara més els seus sous, que en alguns casos estan desorbitats, si considerem la seva experiència laboral o els seus estudis. Només espero que l'exemple de la Sra. Aguirre el segueixin la resta de polítics, que sovint es troben tant allunyats dels problemes dels ciutadans, i que ho segueixin especialment els polítics d'esquerra que tal i com diuen miren pels interessos de les classes desafavorides i no facin com el President de la Diputació de Girona (ERC) que el primer que va fer en entrar al càrrec va ser apujar-se el sou.

Un atre tema és la segona notícia, ja que resulta que ara el Senat ha decidit comprar 725 aparells de telefonia mòbil per tal de renovar els que ara disposen ses senyories. D'aquests, 300 seran de gama alta, amb connexió a internet i correu electrònic, en total una despesa a càrrec dels nostres impostos de més de 2 milions d'euros. És molt soprprenent que davant tot el que està passant a Espanya la prioritat dels nostres parlamentaris sigui renovar els seus aparells de telèfon per a poder jugar als plenaris.

Al final serà veritat allò que va dir el ministre Solbes que la culpa de la pujada dels preus era dels consumidors, ja que quan anaven al bar, deixaven una propina d'un euro en les consumicions. Quina Barrra aquests ministres!!!!

Per cert, serà casualitat que la crisis dels anys noranta i l'actual només tinguin dues coses en comú?? I aquestes siguin que hi ha el mateix govern socialista amb el mateix ministre d'economia???

Jo no crec en les casualitats.

Bienvenido Mister Marshall!!

He tornat a veure la gran pel·lícula de Luis García Berlanga "Bienvenido Mister Marshall". A vegades va bé disfrutar de grans pel·lícules i observar la vigència de les seves trames.

En aquesta pel·lícula hi ha una gran interpretació del gran Pepe Isbert com a alcalde de Villar del Río. Doncs bé, en aquesta història, resumint molt, el poble està molt il·lusionat davant la visita dels americans en plena època franquista i estan convençuts de que quan arribin els hi faran realitat els seus somnis i per tant l'Alcalde organitza el poble per a que tots els habitants facin les seves sol·licituts de regals

Per tal de que els il·lustres visitants estiguin a gust, l'Ajuntament organitza una gran rebuda per a que els americans es trobin a gust i renten la cara a tot el poble

Al final els americans passen de llarg i no només no porten cap regal dels promesos si no que els habitants han de pagar la festa. És a dir cornuts i pagar el beure.

Cada cop que sento parlar als responsbles del govern català o del govern espanyol tinc la sensació de ser veí de Villar del Río, moltes promeses i al final ens toca pagar i a més no es compleix la promesa.

Per tot, Bienvenido, Mister Socialista!!!

CULTURA DE BARRI, CULTURA DE PAÍS

El passat dissabte dia 14 al vespre vaig poder gaudir d'un concert organitzat per la Fundació Procat a l'Esglèsia de Santa Engràcia, al barri de Prosperitat, al Districte de Nou Barris. En aquest concert hi van participar la Coral Canticorum de la Guineueta, la Coral del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Orquestra de la Universitat de Barcelona. El programa es va dividir en dues parts, la primera on es va interpretar part de la Sarsuela Catalana "Cançó d'amor i de guerra" i una segona part amb una selecció de la "Missa de la coronació" de W.A. Mozart.

Cal aplaudir que entitats de barri facin aquests esforços per tal d'apropar la cultura a tota la ciutadania i són accions que em fan creure que la iniciativa privada encara és capaç d'actuar per un bé comú.

La Fundació Procat és una Fundació que basa la seva activitat en la difusió de la cultura catalana i organitza tres grans concerts durant l'any que són el d'estiu (aquest és el que avui comento), el concert de la Diada Nacional de Catalunya i el Concert de Nadal. Aquest concerts sempre han aconseguit una gran resposta dels ciutadans de Nou Barris i l'exemple de dissabte en que unes 500 persones omplien l'esglèsia (amb gent a peu dret) és un clar exemple.

Encara que ja ho vaig fer personalment dissabte, voldria felicitar des d'aquesta modesta tribuna al President de la Fundació Procat en Rafael Delgado i al Director Musical del Concert en Constatí Sotelo. Persones com ells lluiten per a que Nou Barris sigui conegut per altres manifestacions culturals que no siguin a les que estem acostumats i per les que alguns sempre identifiquen el Districte.

De tot, només un punt fosc i és que cap representant polític electe va tenir a bé anar a l'acte, sembla ser que alguns no volen que Nou Barris sigui conegut per cap altre manifestació cultural que les que ja sabem i tenim en ment. Encara que no recolzin amb la seva presència aquests actes, la veritat és que cap dels assitents els va trobar a faltar davant una interpretació excel·lent com la que van fer músics i cantants.

La cultura d'un país comença per la dels seus ciutadans. Per tot moltes felicitats i endavant!!!

LA POLÍTICA NECESSÀRIA

Ara fa uns dies, vaig poder estar en una de les presentacions que el President Jordi Pujol està fent de les seves memòries, concretament la que va fer al Centre Cultural "Els Propis" de Nou Barris.

Encara avui el President Pujol segueix sent un referent per a molta gent i l'assistència a l'acte d'unes 200 persones ho va deixar clar.

La veritat és que un cop setides les seves paraules em pregunto com és que ja no hi han politics d'aquesta pasta.

Actualment vivim uns moments en els que els polítics, per regla general, actuen per oportunisme i electoralisme, als dictats del màrqueting i a cop d'enquesta deixant de banda els interessos de país per tal d'afavorir els interessos de partit.

Ara que està de moda parlar de la desafecció política, caldria reflexionar sobre les causes per les que es produeix, i al meu entendre és degut a la gran distància que els politics han volgut marcar respecte a la ciutadania.

Els polítics han esdevingut una "casta" pròpia allunyada de la realitat i molts han fet de la política la seva professió.

Ara que diferents partits polítics aniran fent els seus respectius congressos seria un bon moment per a que tots plegats reflexionin i segueixin l'estela que un dia va iniciar el President Pujol.

No em vull resignar, entre tots ho farem!!!!

EL PRIMER DIA

Avui començo a publicar el meu blog, portava temps donant voltes sobre com fer-ho i sobre què havia de publicar i finalment m'he decidit. El motiu és que finalment crec que cal obrir un espai, encara que sigui molt modest per a poder expressar les meves opinions.

Aquest dies el país està sotmés a una crisis encara que el govern estigui utilitzant eufemismes per tal d'evitar reconèixer la seva profunda incapacitat per a gestionar i donar solucions al que està passant.

Les dades econòmiques són preocupants, sobretot pel que fa a l'atur, la pujada dels preus i la limitació del crèdit per part dels bancs. Les families ja no arriben a final de mes i el govern només es preocupa d'amagar-se i de coses que no costen diners, ja que prefereixen gastar en altres coses com en la famosa mesura de la devolució dels 400 euros que és un altre gran engany als que ja ens estem acostumant.

A Espanya surt gratis mentir, hi ha polítics que no saben el significat de la parula vergonya i el govern actual ha jugat constantment amb la bona fe dels ciutadans. Ens han enganyat amb la llei de la dependència, amb l'ajut de lloguer per a joves, en l'ajuda a les viudes o a Catalunya amb la transferència de rodalies o la publicació de les balances fiscals. En un país normal això provocaria la caiguda d'un govern però aquí no.

L'esperit d'aquest blog serà reflexionar sobre les coses que realment ens estan afectant, evidentment des d'un punt estrictament personal i què, per descomptat, acceptarè qualsevol crítica o correcció però sempre amb fonament.

Hi ha antecedents sobre la mentida governamental, la més greu la que va utilitzar el règim nazi a base de dir mentides repetidamnet fins que la gent se la cregués, jo em nego a que la mentida sigui habitual en la vida política del meu país.